Les pedres al Memorial

Hi ha un temps per a cada cosa, fins un temps per llançar pedres i un temps per aplegar-les, quan, segur, hi ha hagut un temps per a la guerra i convé un temps per a la pau. Ho diu el Cohèlet i el Llibre dels Llibres n'ha fet sentència. Però hi ha ferides que costen de cicatritzar i el record és massa potent per oblidar el perquè de tot plegat. Srebrenica és el gran fracàs europeu i només fa vint anys d'aquell genocidi, quan molts actors de la tragèdia són vius i els culpables materials ni tan sols han reconegut la culpabilitat personal i col·lectiva en aquella espiral de violència.

Vaig estar per primera vegada a Bòsnia vuit anys després de la signatura dels papers de Dayton, teòric acord de pau i divisió de les restes de l'antiga Iugoslàvia, i amb el país dividit per l'odi ètnic de difícil descabdell. Els cascos blaus tenien els jeeps aparcats a les cantonades de les grans
poblacions i els barris musulmans, catòlics i ortodoxos eren compartiments separats marcats per carrers comuns. Les mirades eren penetrants i el dolor era al rostre de molta gent. Però, també, el profund respecte als estrangers que passejàvem
desconcertats, intentant fer entendre el patiment del país i la necessitat de solidaritat. Fou a la Bascarsija de Sarajevo on he viscut un dels episodis més entranyables d'estimació humana i, com escrigué Juan Goytisolo, segur que qui ha viscut la realitat de Sarajevo sempre portarà aquesta ciutat al cor.

La vergonyant actitud de les tropes holandeses que protegien l'enclavament de Potocari, el juliol del 1995, i que abandonaren el deure, fent possible el genocidi, és el pur reconeixement de la baixa autoritat política de l'Europa dels mercaders. I la mateixa partició de Bòsnia i Hercegovina mostra com de lluny estem de mantenir cap autoritat moral per repensar la Unió Europea. Europa, fa vint anys i ara, és una suma d'interessos personals però sense cap aposta per l'interès col·lectiu.

Al Memorial de Potocari cada aniversari reben sepultura els cossos recuperats i identificats dels bosnians de Srebrenica i Zeppa, aquest any 136, fins a totalitzar-ne uns sis mil cinc-cents. Cada onze de juliol, el clam del poble ferit es dirigeix al cel, invocant Al·là i demanant justícia. De cada deu víctimes, una és menor d'edat; avis, pares i fills tenen les tombes de costat, expressant la desaparició de famílies senceres. El cementiri és el memorial d'un despropòsit que cal no oblidar.

I hi ha un temps per tirar pedres i un temps per aplegar-les. I res no deu justificar enterbolir la pau. Però els bosnians musulmans saben que Radovan Karadzic i Ratko Mladic, inductor i executor del genocidi, són al Tribunal Internacional de l'Haia esperant el reconeixement de la culpa. Tot triga massa. I els familiars dels enterrats a Potocari queden corpresos de veure l'actual primer ministre serbi, Aleksandar Vucic, assistir a l'acte central del memorial quan ell mateix formà part del partit radical ultra i, l'any 1995, declarà que “per cada serbi mort, hem de matar cent musulmans bosnians”. Bill Clinton, que assistí a l'acte comissionat per Obama, reclamà la pau i la concòrdia, mes l'oblit és impossible. Els presents aplaudiren Clinton però les pedres volaren contra Vucic, que amagà un intent de demanar perdó sense reconèixer el genocidi sinó limitant-ho a alguns actes violents. Hi ha un temps per tirar pedres.

Quan parlem de la violència islamista al Pròxim Orient o a l'Àfrica sudsahariana oblidem els Balcans, al cor d'Europa, on queda una ferida oberta que ningú no sap o no vol tancar. Caldrà un temps per aplegar les pedres, massa temps tirades