Un camí més franc

En el moment en què escric aquest article, encara no s'han explicat tots els detalls de l'acord aconseguit entre els partits i les entitats sobiranistes de cara a les eleccions del 27 de setembre. Tant se val: coneixem els elements més importants de l'entesa i per tant ja estem en condicions de valorar la transcendència de la via escollida per arribar a conèixer la voluntat del poble de Catalunya al voltant d'això que hem convingut a anomenar el procés sobiranista. Vagi per endavant que aquest article no es proposa fer balanç de les vies més aviat tortuoses i complexes que ens han portat fins a l'acord: encara que es tracti d'un exercici apassionant, al qual es lliuraran amb entusiasme historiadors, contertulians i analistes, ens importa molt més descriure les virtualitats enormes que veiem en el camí definitivament obert que ara se'ns obre al davant.

1. La via del pacte. No ha estat fàcil, ni tan sols dreturer, però s'ha optat per fer possible una ruta pactada. Sense aquesta entesa, potser no hi hauria hagut eleccions, i per tant l'expectativa de tanta gent que vol exercir d'una vegada el dret a decidir s'hauria frustrat davant l'absència d'un calendari concret i proper en el temps. El pacte en si mateix és, de fet, una victòria, encara que tothom deixi renúncies pel camí i encara que les giragonses necessàries per aconseguir-lo no resultin del tot edificants. Mentre es feia aquest trajecte laboriós, hem sentit massa veus clamant per una solució que trobaven molt senzilla, ignorant que l'envergadura mateixa del projecte i els poderosos adversaris que genera ho feien molt difícil.

2. Un camí més franc. Després de tants obstacles, la gent il·lusionada i expectant, tota aquella multitud que ha fet possible les manifestacions extraordinàries dels Onze de Setembre, ja sap que existeix finalment una alternativa al referèndum que no ens volen deixar fer. Podem votar, finalment. Amb l'acord assolit, les eleccions són realment plebiscitàries i ara serà possible mesurar d'una vegada el grau d'adhesió que la idea de la independència concita al seu voltant. S'hauran acabat les especulacions dels qui no ens han permès utilitzar l'instrument més directe que altres països més democràtics han posat a mercè del poble per poder conèixer quina era la voluntat de la gent.

3. Entitats i partits. L'acord assolit reparteix els protagonismes adequats en un projecte que ha tingut una àmplia base social i que, alhora que conjura el mal del sectarisme de partit –que tanta desconfiança ha sembrat entre la gent–, no desaprofita els avantatges de les organitzacions polítiques i els seus lideratges. El resultat em sembla degudament equilibrat.

4. Dues llistes. S'ha acabat el debat enutjós al voltant del nombre de les candidatures. Tot és opinable, és clar, però a mi no em sembla gens malament que, al capdavall, els electors partidaris de la independència puguin escollir entre una coalició que abraça, a banda i banda, el tronc central del catalanisme i una candidatura que pot neutralitzar la dels qui, arrogant-se l'exclusiva dels drets socials, neguen de fet el dret a decidir dels catalans.

5. L'endemà del 27-S. L'acord implica no sols la celebració d'unes eleccions plebiscitàries sinó que deixa traçat el perfil d'un govern de coalició que, en el cas de victòria electoral, podrà posar mans a la feina sense noves dilacions. Sabem qui conduirà el procés i tenim un full de ruta.

6. La mobilització. S'ha aclarit el panorama, s'ha posat terme al cúmul d'impaciències, perfectament comprensibles. Ara el camí és més franc i més obert i les aspiracions legítimes d'una gran part del nostre poble ja es poden canalitzar d'una manera operativa. És l'hora, doncs, de recuperar la mobilització i l'entusiasme, de guanyar en capacitat de convicció, d'explicar als nostres conciutadans, enfront d'escèptics, saberuts i indecisos, per què la independència de Catalunya ens ha de poder permetre construir un país millor i més igualitari.