Justícia per als morts

Aquests dies s'ha commemorat el vintè aniversari del genocidi de Srebrenica, quan 8.000 musulmans bosnians van ser assassinats per les tropes sèrbies en la pitjor matança comesa a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Dues dècades després, les restes de 1.070 persones continuen repartides i sense trobar en les més de 600 fosses comunes de l'avui territori de Bòsnia i Hercegovina, un dels nous estats que van sorgir de la descomposició de l'ex-Iugoslàvia. Però 6.241 cossos ja han estat identificats i enterrats al cementiri de Protocari, a prop de Srebrenica. Això ha estat possible gràcies a una titànica labor de forenses, jutges i investigadors, però sobretot al banc de teixits que es va crear poc després de la guerra i que ha permès anar comparant l'ADN dels cossos recuperats amb el de les potencials famílies que havien denunciat la desaparició d'alguns dels seus membres. De mica en mica l'enorme trencaclosques va encaixant, i si bé encara queda molt feina per fer, milers de famílies ja poden vetllar els seus difunts, des de la setmana passada 136 més.

El contrast amb les víctimes desaparegudes un cop acabada la Guerra Civil espanyola és evident. Cunetes, boscos, barrancs i camps són testimonis muts de centenars d'afusellaments comesos en nom de la força de les armes i del dret de conquesta. Més de setanta anys després de la fi de la carnisseria, encara hi ha néts, besnéts i possiblement fills que malden per saber on van ser sepultades les restes dels seus familiars. Els botxins varen callar covardament i els polítics democràtics, els de dretes i els d'esquerres, no han anat mes enllà d'una temorosa llei de la recuperació històrica. Aquest novembre farà 40 anys de la mort del dictador i encara hi ha ajuntaments, com el de Madrid, que es plantegen eliminar referències franquistes dels seus carrers. I els seus cadells són motiu d'atenció com si fossin algú rellevant. I mentrestant les víctimes segueixen reclamant justícia.