Jubilat

Sento a la ràdio que Josep Maria Pou es planteja retirar-se a poc a poc dels escenaris per dedicar-se més temps a ell mateix. Pou diu que no serà una baixada de teló brusca, d'avui a demà, sinó que de mica en mica i sense fer soroll anirà fent passes cap al camerino. Amb en Pou em passa el que em costa molt que em passi amb altres del seu ram. Ell és un d'aquells pocs actors, junt amb Lluís Soler i Lluís Homar, que malgrat que saps que es posen en la pell d'una altra persona, que interpreten la vida d'un altre personatge, te'ls creus. Té tant d'ofici i sensibilitat que et fa el personatge tan real i tan versemblant que és com si el veiessis de veritat. Tant si és aquell servidor públic que volia ser Orson Welles com un perseguit i menystingut Galileu Galilei o un immens retrat del desesperat rei Lear shakesperià. Però també en els plantejaments i dubtes que ha defensat en el cap i el cor d'homes no tan notables però igualment identificables pels que ens assèiem a la platea. Com en Martin, un arquitecte de 50 anys, triomfador, intel·ligent i culte, que té una família burgesa i liberal, però que s'enamora d'una cabra, a l'obra d'Edward Albee La cabra o qui és Silvia? Els mètodes d'ensenyament i aprenentatge quan va donar vida a Hèctor, el professor excèntric però amb uns mètodes originals d'Els nois d'història, d'Alan Bennett. I defensant les segones oportunitats en nom de Tom Sergeant, l'inquietant personatge de Celobert, de David Hare. Com a intèrpret però també com a director, Pou sempre ha buscat textos que fossin eines emocionals i racionals per al públic, materials rics i diversos que ajudessin el ciutadà a entendre la societat en què viu. Per això abans no pengi els hàbits m'agradaria molt poder-lo veure en la pell d'aquesta figura grega universal del pensament, Sòcrates. Estic segur que és capaç de deixar-te pensant i pensatiu dues hores després d'haver-se acabat la funció. Sincerament, malgrat que sigui merescut, crec que a Josep Maria Pou encara no li toca fer el paper de jubilat.