De Castella

Hi ha més d'una Castella. Hi ha una Castella segrestada per un vell i aparatós aparell d'Estat que la confon amb Espanya. Alguns castellans –de ben segur pocs però ardits– malden per llevar-se aquest estigma. Abracen la causa del castellanisme. Visito sovint ciutats de Castella la Vella com a membre de tribunals universitaris. Cada cop veig més pintades reivindicatives. Suposo que són crides d'un incipient i minoritari independentisme castellà, i també lleonès: “Castilla llibre”, “País Leonés”. Un col·lega en va veure un altre: “León solo”. El cas lleonès l'esperona la història emocional, tan respectable com la que fecunda bona part del catalanisme. Els lleonistes diuen que el seu país fou el primer regne nascut a la península, i que tenen una parla diferenciada del castellà oficial. Aquest patriotisme latent també es copsa a la catedral vella de Salamanca. Allí hi ha enterrat Pedro Maldonado, capità de les tropes comuneres, i el pendó que duien a la batalla de Villalar (23 d'abril del 1521), perduda pels rebels castellanistes.

Cal afinar, doncs, les percepcions nacionals des del punt de vista històric i des de les sensibilitats actuals. A Alba de Tormes, famosa enguany pel 500 aniversari de Santa Teresa, hi ha rastres catalans. Al castell dels Ducs d'Alba mostren una grua fabricada per Nueva Vulcano a Barcelona el 1902. L'empraren a les obres de la basílica de Santa Teresa. La devoció per aquesta santa era intensa en Jacint Verdaguer. Un clàssic de la crítica en literatura catalana, Jaume Bofill i Ferro, deia el 1925 que alguns recursos de Ramon Llull fan pressentir la mística castellana. Aquests pressentiments i afinitats expliquen la participació de Carles Riba en els congressos de poesia de Segòvia (1952) i de Salamanca (1953), i la seva amistat amb Dionisio Ridruejo; i les relacions, no exemptes de tensions intel·ligents, entre Unamuno i Joan Maragall, o entre Miguel Delibes i Josep Pla. Hi ha una Castella sàvia, lliure i dialogant, mentalment ben distant de la Castella-Espanya grollera que imposen els partits jacobins.