Grècia a l'imaginari
el poble ras hagi de pagar els excessos de
les elits gregues i dels inversors que, en el seu moment, van viure sense escrúpols de l'engany a cop de crèdit
Grècia forma part del meu imaginari més vital. Com a destí d'alguns dels meus viatges més il·lustres i com a lector habitual de clàssics. En aquest sentit, l'antiga Hèl·lade ha influït decisivament en l'aventura de pensar. Una geografia física i simbòlica que configura el meu ésser i a través de la qual m'expresso en mirar el món d'una manera. Per tant, sense distinció plausible, sóc hereu directe d'Èsquil i el Prometeu. De Plató i La República. De Sòcrates i la maièutica. D'Epicuri i el seu jardí. Però també d'Heràclit i Parmènides i, en conseqüència, de la dialèctica en estat pur. Grècia és el bressol d'Europa i aquesta no s'entén sense la reunió de mite i logos. Un país que, en els darrers anys, ha vist com paguen justos per pecadors. Perquè, al capdavall, hi ha milers de pensionistes, treballadors –si més no aquells que encara mantenen un lloc de treball– i estudiants que mai no van estirar més el braç que la màniga. Mai. I que ara es troben exposats a la misèria, l'antítesi del geni hel·lè. Per això, només fa uns dies cridaven els manifestants a la plaça Sintagma: kleftes, kleftes! Qui sap si en memòria de la tradició de les kleftikes, velles balades que els grecs entonaven a l'època otomana com a cant de resistència en homenatge als bandolers en guerra contra l'ocupant. Amb la notable distinció que en la situació present, els ocupants gaudeixen d'absoluta impunitat i, certament, això no suscita admiració i sí una hybris difícil de contenir, però fàcil de comprendre.
És un tema en el qual cal anar amb peus de plom, ja que la demagògia s'alimenta de situacions semblants. Ja se sap: l'apel·lació a les emocions amb el propòsit de justificar un objectiu polític. I així i tot, no puc evitar exposar que em sembla injust que el poble ras hagi de pagar els excessos de les elits gregues i dels inversors que, en el seu moment, van viure sense escrúpols de l'engany a cop de crèdit sense que ningú a la UE qüestionés una política suïcida en termes econòmics i socials a curt termini.
Des d'una perspectiva filosòfica, el problema rau que l'ideal platònic d'un govern regit per la idea de coneixement –tal com Plató ho exposa a La República– no ha reeixit mai ni és ara mateix possible. I, encara menys, que aquest coneixement fos extensible a la ciutadania en el seu conjunt: la utopia d'un poble que es regeix a si mateix perquè coneix les lleis i no es deixa enganyar. De fet, és el mateix Plató qui es decanta –a Les Lleis– per la legislació en detriment del saber com a eina de govern, en un intent de conciliar pols oposats: justícia i poder. Tanmateix, ja es coneix que feta la llei feta la trampa. I així tenim un poble que ignora el funcionament bàsic del sistema, presa fàcil de la manipulació per part de l'statu quo.
Arribats aquí, em pregunto si resulta raonable que els mercats posin en perill la viabilitat d'un estat sencer i si cal més important, malbaratin la vida de milions de ciutadans. I que l'argument més substancial sigui que cal un augment de l'IVA o bé reformar unes pensions –el 60% de les quals roman sota el llindar de la pobresa segons els estàndards grecs– sense cap altra reflexió sobre la posició que ocupa Grècia en una escala de valors on no només és capital el cost del deute.
Torno a Plató. I és que cal no oblidar que si la demagògia té el seu origen en el llenguatge estrafet, la tirania neix –ens avisa el filòsof– com a reacció al declivi democràtic, en què el demagog més hàbil fa seu el poder. I és que tot sistema de govern ha de tenir un eix vertebrador que La República anticipa i ja he apuntat: la idea de justícia. Una qualitat moral de la qual no pot defugir tampoc l'economia.