La corda fluixa

Allà a les meves joveneses primerenques, hi havia un pare espiritual que et duia, cantant parisenques, als avions quan no hi havia avions, als submarins quan no hi havia submarins o tantes o més meravelles d'avui dia que aleshores eren somnis. Però no era pas un somni el que Juli Verne parlava de mestre Blondin, un acròbata famós que en una corda fluixa a banda i banda del Niàgara va passar-lo amb un paio a collibè. La calor estones t'atueix i estones t'escalfa la clepsa i en una d'aquestes hores darreres se m'ha acudit pensar que el bescantat Honorable Mas no està fent altra cosa que passar damunt del Niàgara amb la corda fluixa i carregant-ne un que no dic el nom perquè en aquestes coses els polítics tenen la pell molt fina.

Per fina que tinguin la pell, la política de casa és la feta d'uns senyors que passen la corda fluixa damunt del Niàgara i s'ho fan com poden. Mirat de conjunt amb aquest que s'aguanta de miracle amb un sol peu, l'altre que s'arrapa a la corda amb les dues mans, l'altre que fa tentines i un que no veus perquè ha caigut a les aigües, però com a bon polític sap nedar i guardar la roba. No costa gaire recordar-los una pel·lícula del Charlot. Però aquesta no fa riure. Sigui com sigui, mestre Mas ha arribat a l'altra banda amb la colla que li cal. Però alguna vestal política no pot reprimir l'esgarrifança pensant de quin caganiu ha sortit mestre Mas.

Ho he pintat a pallassada, però ens ho juguem tot en aquests dos dies de setembre, si a les urnes no hi ha una majoria massiva haurem de plegar el ram i esperar temps millors sense enganyar-nos mai. A Madrid no canviaran, a Barcelona hi ha gent que no entenc i a tot plegat em pregunto si un poble masegat pels diaris, la ràdio, la televisió, la xafarderia subterrània és prou lliure per votar. Començant pel començament, els polítics tenen el deure de treure'ns de les hores incertes i tornar-nos les esperances en un país amb ritmes tan estranys que quan tota esperança sembla perduda rebrota més viva que mai.