El model de les esquerres
En els meus anys universitaris, en plena dictadura franquista, els grups d'esquerra tenien el seu model d'estat en el qual emmirallar-se. Resultava útil, tot i que acabarà essent molt decebedor. El 1959 tots érem castristes: la lluita contra el dictador Batista, amb el Che Guevara al costat de Fidel. En Josep Maria Castellet es va presentar un dia a la Facultat de Dret de Barcelona amb un Playboy –prohibidíssim–, que contenia una entrevista amb Fidel Castro a Sierra Maestra. Després el model serà Iugoslàvia. Atreia l'autonomia en relació amb la Unió Soviètica i el sistema de descentralització del règim del mariscal Tito. Els intel·lectuals eren marxistes, però no veien clara la Unió Soviètica i quedaren horroritzats quan Khrushchev explicà els crims de l'estalinisme.
Quin és el model econòmic dels nostres partits d'esquerres? Conec bé el dels partits socialistes, que governen o han governat tots els països europeus. El seu programa econòmic no m'ha espantat mai. El banquer Manuel Girona deia que era conservador, perquè tenia coses per conservar. Jo no tinc coses per conservar, de manera que endavant les atxes.
Tampoc em preocupa gaire el d'ERC, si és la doctora Elisenda Paluzié la que explica el programa, ja que és economista i assenyada; mentre que ho estic una mica si és el militant de base del partit, que no té experiència de govern i no sap economia. Ara m'interessa el programa dels partits nous, que no han governat mai. Que consti, abans que res, que en aquest moment no hi ha cap estat en el món que sigui un model per a ells: ni la Xina, ni Cuba, ni el Vietnam, ni Veneçuela. Tenim un tarragoní, que és devot del règim de Corea del Nord; és un personatge pintoresc, com ho podria ser un lloro rosat, però ell sí que no és model per a ningú. Aquests nous partits no tenen model, però espigolen una mica dels estats escandinaus i d'alguns estats socialistes.
El programa de la CUP no presenta cap novetat, i això no és una crítica. El que ells diuen ho deien exactament pensadors i partits de la meva joventut. És un programa socialista, carregat de bona voluntat i d'un sincer desig d'aconseguir una justícia social.
No és un programa reformista, sinó revolucionari, que ofereix uns certs paral·lelismes amb socialismes purs i no contaminats, com els de Felipe González o Joan Reventós –bon amic meu–, en el seu inici. Per exemple, en el tema de les nacionalitzacions.
Personalment, crec que seria un programa acceptable, si abans s'hagués fet una revolució ètica dels homes i les dones del nostre país.
El programa de Podem és més reformista i menys revolucionari que el de la CUP, i més detallista. Aquest detallisme el fa menys interessant, perquè no queda clar quines són les seves idees força –com es deia abans– i perquè diu coses tan òbvies com reduir les desigualtats o millorar el sistema educatiu.
La revolució ètica és prèvia i indispensable. Si es fa des de dalt, acabarà en dictadura. Si es fa des de baix, democràticament, requerirà una injecció de solidaritat, bona voluntat i generositat.
Amén.
