Keep calm
Iglesias pot ser monàrquic, Colau no
A la sala de plens de l'ajuntament de Madrid hi ha un gran retrat del rei d'Espanya. S'hi veu un Felip VI d'uns tres metres d'altura mirant, confiadament, cap als alcaldes i regidors que allà es reuneixen i es reuniran. I dic confiadament perquè allà ni l'alcaldessa de Podemos ni cap dels regidors d'esquerres que li donen suport no han plantejat, en cap moment, ni la més mínima renovació simbòlica de l'ajuntament. És més, Pablo Iglesias considera que Felip VI “té una enorme simpatia per part dels ciutadans espanyols”. Potser per això col·loca el debat monarquia-república a darrere dels desnonaments, l'educació i la sanitat. Que vol dir mai. “No ens ubicarem on vol l'adversari. Estarien encantats que discutíssim de monarquia o república i no ho farem.” El retrat es queda on és.
Per contra, Ada Colau sí que ha fet retirar el bust de l'ajuntament. No és un gest frontal, perquè addueixen que es tracta del pare del rei i, per tant, s'havia de canviar. Però Ada Colau i els seus han volgut que l'acció tingui ressò mediàtic i, de fet, juguen conscientment amb l'ambigüitat. L'Ajuntament de Barcelona, per tant, percep que necessita gestos més ferms que no pas el de Madrid.
Podemos, a Madrid, exhibeix una certa proximitat amb el règim del 78. Podemos, a Barcelona, s'ha d'esforçar en sentit contrari. La diferència, per tant, no és el partit, sinó el context en què actua. A Espanya el règim del 78 encara és sòlid i qualsevol escenari passa pel pacte. A Catalunya, en canvi, totes aquelles estructures ideològiques es perceben com a decrèpites i inservibles. Quaranta anys més tard, aquí s'acosta la ruptura mentre que allà es tornen a plantejar la reforma. Dos mons, dos universos que s'allunyen.