Cal fer cas de les amenaces?

Quan les amenaces són proferides en una tibantor per negocis, per enveges, per un insult, o per altres motius que alteren la persona, els nervis fan perdre el domini i provoquen a l'individu proferir amenaces sense fonament, que sols serveixen per frenar la bullida de la sang. Passat l'incident, si algú li fa prèdica pel seu comportament i li recorda que ha amenaçat el seu oponent, no ha dit de què, però tots els presents han entès que es parlava de la vida. El violent no pensa matar ningú i reacciona en saber que si el denuncien per amenaces de mort i hi ha testimonis, li pot costar un bon pessic d'euros i uns mesos de presó. Alguns polítics, en canvi, en sentir-se mínimament atrapats, exploten amb amenaces gruixudes, fora de to, a dreta, a esquerra i al centre, sense mesurar si és delicte. La llei protegeix en part parlamentaris i governants i fins fa poc havia estat permissiva. Ha canviat, i més que hauria de fer-ho. No són ni més ni menys que els altres.

Hom pensa que el president Rajoy deu treballar en un laboratori, perquè dosifica les amenaces, i fins fa poc anaven acompanyades de consideracions que les debilitaven. Bé, però ara que ha vist que Mas ha agafat embranzida, Rajoy, que fins ara replicava llençant amenaces sense fonament, a mesura que passen les setmanes veu que tenen més possibilitats. Corejades per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, l'Alicia Sánchez-Camacho –que tot i estar en hores baixes és verinosa–, i el reforç, Albert Rivera, president de Ciutadans, amb la consigna d'espantar els electors i carregant com els projectils de càrrega explosiva, que en aquest cas es tradueix per mala sang, tant o més explosiva que la trilita.

Sempre que hi ha hagut problemes amb l'oest, surt algun mitjà que recorda als catalans aquella Barcelona bombardejada el 1651, durant la guerra dels Segadors, i de les altres mesures violentes que han pres a través dels anys. La Història de Catalunya d'Edicions 62 diu que la mitjana d'atacs violents és cada cinquanta anys. Ho demostra amb dades que, d'alguna manera, profetitzen aquests fets. El general Espartero, Duc de la Victòria, ja ho digué: “Hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años, para mantener los catalanes a raya.” Rajoy, de qui no crec que els seus coneixements històrics l'hagin portat a aprofundir en aquests temes, ara la vol fer sonada i diuen que ha avisat les editores d'història que li reservin espai pels propers fets de setembre. En Mas i la seva nova gent, sense oblidar ni un dels addictes existents, de casa, faran bé de vigilar i si és possible endevinar d'on vindran les bufetades. Si empra tan sols el més sobresortint, farà curt en aquesta batalla en què ens hi va el nostre pervenir. Sense que ho descarti, no crec que pensi en els tancs. Més aviat sembla que, com que la jurisprudència el tracta bé, és possible que triï aquesta vessant. Oh! Quin final d'estiu i quina tardor ens esperen!