Orgull i prejudici
Manllevant a Jane Austen el títol de la seva cèlebre novel·la, un pudent orgull i un estràbic prejudici és el que destil·len unes recents paraules de Soraya Sáenz de Santamaría sobre la llista unitària de les eleccions del 27-S. Que la cosa pica molt a Madrid en donaria fe el dermatòleg més inexpert. La vicepresidenta del govern, amb esguard alterat i gestualitat massa bellugadissa, potser per l'esmentada coïssor epidèrmica o per aquella indignació tan natural en el prepotent contestat, va oferir, cuinat amb desdeny i ironia, el seu pastís sobre la llista, de la qual en destaca la guinda dels semipensionistes. En un sol concepte va condensar així les idees de decrepitud, dependència de l'Estat benefactor i qui sap també si raquitisme humà en tant que semiciutadans. En contrast, és clar, amb la vigorosa joventut de la vicepresidenta i l'alta productivitat de l'aristocràcia funcionarial a la qual pertany.
També sembla que a alguns funcionaris principescos i periodistes no menys imperials els pertany –com a l'escorpit l'ús de l'agulló– una llengua molt esmolada respecte a un dels jocs més entretinguts: el pim-pam-pum contra el català.
Amb motiu de les sagnants esqueixades que semblava que causaria en la pell de brau el darrer i subversiu Estatut de Catalunya, vaig col·leccionar els anys 2010 i 2011 algunes consideracions que glorioses plomes hispàniques ens dedicaven. El posterior canvi de paisatge (el salt del turó de l'Estatut al cim de la independència) va aconsellar-me per qüestions de salut posar fi a un col·leccionisme que esdevenia acceleradament tòxic. D'aquest abundantíssim pomell puc oferir al lector floretes com les següents:
– “Catalunya lleva tocándonos el escroto desde hace más de tres décadas y, encima, la culpa es nuestra. O sea, nos roban, nos insultan, persiguen nuestra lengua y encima la culpa es nuestra” (César Vidal, 2-4-2011).
– “Es el odio nacional casi similar al odio racial de los nazis” (María Claver, 1-4-2011).
– “España es a partir de ahora una colonia de los nacionalistas catalanes” (César Vidal, 28-6-2010).
– “Charnego acomplejado, indeseable, canalla, rata nauseabunda, inmundo, cínico de mierda, impresentable, pendejo miserable, cernícalo, energúmeno” és el que dedica en un sol article Alfonso Ussía a Carod-Rovira a ABC el 28-1-2004.
– “Fachas son los nazionalistas, con zeta de nazis, que obligan a doblar películas y a utilitzar idiomas vernáculos en las botigas” (Sánchez Dragó, 6-7-2010).
– “El Estatuto impone a los catalanes un régimen político despótico, sin control, que desestabilizará los territorios apetecidos por el pancatalanismo:Valencia, Baleares y parte de Aragón” (Oscar Elía, 20-7-2010).
– “La pequeñez de quienes optan a la Presidencia de la Generalitat, por la derecha o por la izquierda, es tan notoria que incita a la abstención y,si se profundiza, a la emigración” (Manuel Martín Ferrand, 12-11-2010).
– “Una vez que el estadito catalán ha reducido el sexo y el amor, últimos reductos de la individualidad, a efluvios y malas babas de putos y golfos, pretenden hacer lo mismo con el ámbito público. En Cataluña y pronto en toda España, todo será devorado y deglutido por la chabacanería del infecto nacionalismo catalán en cualquiera de sus versiones escatológicas” (Agapito Maestre, 19-11-2010).
I queden moltes més cites i molt més punyents.
