L'hora del vermut
El fet del ‘veraneo al pueblo' és una realitat molt introduïda a l'entorn metropolità i un anticòs del ‘virus sobiranista'
Com tot, les modes són circulars i els bons costums sempre tornen. A l'entorn de les velles bótes del celler, a manera de taula, els nostres avis prenien el vermut, amb gots de trago curt i ampolles de granel, reomplertes a la bóta del racó, en una escenificació característica. D'aquells antres només en queden unes groguenques fotografies i l'espirituós d'herbes fou arraconat quan s'associà a les begudes de segona categoria. Però els nostres pares i la pròpia joventut recuperà el vermut, ben vestit i amb pedigrí italià, com a aperitiu de diumenge, acompanyat de les clàssiques olives i patates fregides. D'això, aquest maig, Manuel Cuyàs i Abel Mariné n'han parlat a les pàgines d'aquest diari.
Els amics Cuyàs i Mariné es recreaven en els paladars de la memòria, tots dos en la imatge de la Rambla dels seus pobles, Mataró i Badalona, i de compartir el vermut com a fet social, tot i que la saviesa del catedràtic de bromatologia el portà a destil·lar el producte i reclamar la nostra mala consciència recordant-nos la muntanya de calories que amenacen la digestió de les anunciades consumicions. Totes les coses bones engreixen o són pecat, deia una tia meva, i l'evidència l'omplia de raó. Mentre, les cerveses, els bíters i les begudes de cola anaren imposant la força dels seus arguments de consum.
Ara, potser des dels darrers estius, tornem a viure una època daurada i el vermut recupera amb contundència el paper principal en aperitius de migdia i en capvespres de copes. Freqüentment s'obren vermuteries i els entesos, o els que en presumeixen, parlen de tonalitats i procedències, fins del gust dominant de les herbes macerades i de la manca, o no, de bóta. S'invoca Reus o el Piemont, i gustos especials d'una cooperativa del Priorat o del celler de Vilafranca. Quan s'ha dit tot del vermut, només cal degustar-lo, primer sol i, després, fer un trago llarg, amb un pensament de sifó, tres glaçons, una rodella de llimona i la floritura d'una oliva farcida. Penso, i crec no equivocar-me, que el millor acompanyant per a l'hora del vermut és la conversa. És una cerimònia que necessita temps i bonhomia. Motiu de comunicació, d'intercanvi d'idees i de debat distès, segur que l'hora del vermut és un fet social de contingut saludable.
A mitja temporada d'estiu i amb algunes sessions de copes a l'agenda, la pròpia experiència, i també altres properes, sí que anuncien que les hores de vermut d'enguany aconsegueixen unanimitat en el tema de conversa: el procés sobiranista és l'ingredient que no falta a la taula, quan no tothom ho veu igual però tots diem la nostra. Tema únic, apassionant i apassionat, el que es mou a l'entorn del 27-S ha quallat en la ciutadania. Llistes, noms i opcions fins són debatuts per gent que altres vegades s'han mostrat més freds al debat i tot fa preveure que l'espiral d'interès anirà pujant en proporció directament proporcional a la buidada d'ampolles de vermut. És bo que el debat estigui obert i que la gent converteixin en normal el fet de parlar de política.
Amb tot, al meu poble l'enfocament del debat va per vermuteries i és difícil preveure qui s'emportarà el gat a l'aigua, quan la mobilització unionista també evoca les seves raons i quan els lligams familiars amb altres terres juguen emocionalment les seves cartes. El fet del veraneo al pueblo és una realitat molt introduïda a l'entorn metropolità i un anticòs del virus sobiranista. No tots els vermuts són iguals, quan la proporció de les herbes macerades procedeix de realitats molt diverses. I queda poc temps i falta molta pedagogia.
