No toquis la dona blanca

En començar a reveure el film Matar un rossinyol vaig fixar-me als crèdits que l'autor de la música és Elmer Bernstein, un compositor que podia ser espectacular fins la grandiloqüència, com ara amb Els deu manaments, i que deu part de la seva reputació a les partitures per als westerns, entre les quals la molt cèlebre d'Els set magnífics. A mi, però, sobretot m'agrada l'Elmer Bernstein més romàntic que embolcalla amb un lirisme ferit les històries d'amor impossibles narrades a L'edat de la innocència, de Martin Scorsese, i Lluny del cel, el melodrama sirkià de Todd Haynes per al qual va crear la seva última gran banda sonora dos anys abans de la seva mort, al 2004.

Fa poc també vaig reveure Lluny del cel, que, com Matar un rossinyol, és un film sobre el racisme de la societat nord-americana. El primer és del 2002 i està ambientat a finals dels anys cinquanta, a l'època d'Eisenhower, quan emergia el moviment pels drets civils dels afroamericans. La segona, del 1962, parteix d'una novel·la que, escrita poc abans, transcorre a mitjans dels anys trenta. Tant se val: sempre s'escriu o es filma des del present i pensant-hi. En el film d'Haynes, Cathy Whitaker, la dona burgesa interpretada per una esplèndida Julianne Moore que descobreix que el seu marit és un homosexual amagat, sent una atracció per Raymond, el seu jardiner, un home sensible, arrelat a la naturalesa i a la vegada culte, creat a imatge i semblança del jove jardiner (Rock Hudson) que enamora una madura Jane Wyman a Només el cel ho sap, que Douglas Sirk va dirigir l'any 1956. En aquest film, l'amor es confronta als prejudicis socials de l'estúpida classe burgesa a què pertany la dona. El Raymond del film de Haynes és, a més, un home negre i Cathy no suporta la pressió social. En el moment d'acomiadar-se, davant d'un cinema, Raymond intenta retenir-la agafant-li un braç. Aleshores se sent un crit (Boy) i en el contraplà es veu un home a l'altra vorera que encara crida més: “No la toquis!” Aquest crit va ressonant en el meu cap perquè, és clar, també escric pensant en el present.