Les platges de Rohmer

Fa uns dies em van convidar a escriure sobre pel·lícules d'estiu. Escrivint-ho vaig recordar el cinema de Rohmer a la platja sentint el desig de tornar-lo a veure. Mesos enrere, vaig recuperar Conte de tardor, en què els personatges rohmerians fan allò de sempre (sedueixen, menteixen i s'emboliquen) entre vinyes durant el temps de la verema. És un film deliciós que forma part dels Contes de les quatres estacions. Així és que, de moment, he decidit veure el film d'aquest cicle rohmerià (l'últim, després dels Contes morals i dels Contes i proverbis) corresponent a l'estiu. No l'havia tornat a veure des de la seva presentació a Canes l'any 1996. En tenia un record vague i, com si descobrís un film per a mi inèdit, m'ha encantat sentir com el cinema de Rohmer continua seduint-me amb uns elements argumentals mínims, dels quals va fer múltiples variacions, i mostrant la bellesa del món sense esteticisme.

El protagonista de Conte d'estiu és Gaspard (Melviel Poupaud), un jove matemàtic que passa uns dies de vacances a Dinard (Dinarzh en bretó) perquè un amic li ha deixat un apartament. Gaspard és un de tants personatges rohmerians, siguin homes o dones, sentimentalment indecisos que, arrossegats per l'espurna de l'instant, canvien constantment de desig. En principi s'aferra al fet que espera la voluble Lena, amb la qual s'ha citat un cop ella torni d'un viatge, però, després de conèixer-la en un restaurant on fa de cambrera, passeja per la platja amb Margot amb una atracció compartida disfressada d'amistat. Encara hi ha una altra noia, la seductora Solene. Un mariner amb tres amors possibles en un mateix port. Un mariner amb guitarra que compon una cançó marinera dedicada a una filibustera imaginària que acaba així: Il faut aller jusqu'à la fin du monde pour savoir que la terre est ronde. Hi ha una cosa que em fascina molt de Rohmer: com ho fa per atrapar-nos amb la xerrameca dels seus personatges quan, a més, ens adonem que s'emmascaren amb les paraules? Ningú com ell fa sentir que diguem una cosa i sovint en pensem, o en desitgem, una altra.