Opinió

opinió

El retorn de la inquisició

Ells no ho saben, però haurien fet un bon paper com a tal aquells temps

Molt jovenet, amb sis anys, vaig iniciar a les escoles estatals la meva educació primària. L'enciclopèdia de primer grau de l'editorial Dalmau Carles Pla, de Girona, aquells temps era l'habitual a les escoles. Pel que fa a la història, dins de la didàctica brevetat dels temes, el redactor s'esforçava per destacar la nostra terra. En aquella etapa de la meva vida, encara no tocat pels -ismes, m'interessava més el succeït que el present. Així seguí les històries del timbaler del Bruc, Jaume I, Roger de Flor, Casanovas i altres. La Santa Inquisició em quedà gravada. L'Església i els governants deixaren marcada la història administrant venjança en lloc de justícia, llevant vides dels que obstruïen les seves fites. Era impensable que 180 anys després hi hauria governs que prodigarien amenaces i promourien sancions per delictes inexistents, bo i copiant un passat vergonyós.

Llegint Xevi Xirgo A la tres, d'aquest diari dimarts passat, vaig rememorar els meus primers estudis d'història dels anys trenta. I la Santa Inquisició, és clar. És impossible reinstaurar una institució semblant, abolida el 1832. Passa que en totes les èpoques hi ha hagut persones amb esperit d'inquisidor. Ells no ho saben, però haurien fet un bon paper com a tal aquells temps. Sancionar xiulets massius (xiulada) n'és una prova.

El 2003, al preludi de la final de la Copa Davis, a Melbourne, de la qual Espanya era finalista, en presentar els equips, un trompeta famós encetà l'himne oficial espanyol. Els espanyols quedaren glaçats! Què tocava el trompeta? A la tribuna presidencial, “que pari, que pari!”, cridaren els espanyols. “No és el nostre himne!” Era el que promogué el tinent coronel Rafael de Riego el 1812, en la insurrecció contra el govern i la constitució dita “la Pepa”. A Melbourne ningú no pogué saber d'on havia sortit l'ordre. Es conegueren diverses lletres “bufes” del pseudohimne. Transcric la més popular en el període de la Segona República Espanyola 1931-36. Diu: “Jaumet se caga les calces i sa mare li'n compra unes altres. Jaumet se les torna a cagar i sa mare no les hi vol comprar!” Entra en Jaumet censurat: “Que remacasunseu que si no me les deu marxaré de casa, marxaré de casa! Que remacasunseu que si no me les deu marxaré de casa i ja no em veureu!” Ara canten els pares: “Si vols sopar no te'n vagis, tenim sardina pudenta, escarabats fregits i a la planxa, i caps de burro rostits!” No continuo. És poca solta com totes les altres.

I no passava res. Hi hagué diverses versions de la lletra i la història en cap època no parla de represàlies. Fa pocs dies Mas aguantà ferm la cara eixuta del rei. Hom creu que les sancions al Barça són un afront a la llibertat d'expressió. Segons Rajoy, la llei, la Constitució i la justícia les té a favor. Amb aquest ambient enrarit, pregunto: al terrat de casa podré fer el pet sabatí de ritual, dedicat, és clar, d'esquena a ponent?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.