Espiritualitat ecològica
Laudato si' del papa Francesc s'ha de llegir amb calma. És un text clar i pedagògic, però per copsar el canvi de paradigma que sosté, requereix una lectura pausada, si pot ser enmig d'un jardí o d'un parc o en un entorn natural. No és una encíclica de despatx. És una perfecta lectura estival. Està inspirada en el Càntic de les criatures de sant Francesc d'Assís i tota ella reflecteix una mística de la naturalesa que condueix a la conversió ecològica, és a dir, a un nou mode d'interaccionar amb la Terra. Des de la seva publicació ençà, s'han fet córrer rius de tinta. La majoria de comentaristes i glossadors, catòlics i no catòlics, han subratllat l'oportunitat del to i el contingut de l'encíclica, però també hi ha hagut detractors. Els nostàlgics de l'antic paradigma, basat en un ús instrumental de la naturalesa i en una explotació indiscriminada dels seus recursos naturals, han criticat la visió franciscana del pontífex. No estan disposats a frenar la contaminació del planeta ni l'escalfament a què el sotmetem. També els defensors del biocentrisme, de la denominada deep ecology, han trobat el text massa tou, perquè haurien volgut una posició explícita sobre els drets dels animals i dels vegetals i també sobre el decreixement. En qualsevol cas, més enllà de la reacció periodística inicial, l'encíclica requereix una atenció i una lectura meditada, perquè no solament pretén influir en l'agenda ecològica mundial, sinó també en les actituds personals envers la naturalesa, en el mode com l'entenem i com ens hi relacionem. És un text global per a un món global que té problemes globals. Des de fa temps, una notable comunitat de pensadors reivindiquen una ètica mundial. És el cas de Hans Küng, també de Joseph Baptist Metz i de Leonardo Boff. Cadascun a la seva manera consideren que, en aquest món global, cal una regulació universal tant pel que fa als mercats, com pel que fa a la gestió del medi ambient. Som molt lluny, tant d'una cosa com de l'altra.
El Papa Francesc reitera la tesi que vivim en un món en xarxa, en un món integrat on tot és interdependent. També insisteix en la tesi que som part de la naturalesa, la part conscient i reflexiva, capaç de custodiar-la i protegir-la i també de prendre les decisions oportunes perquè hi hagi vida digna per a les generacions futures. M'ha colpit, especialment, el capítol sisè de l'encíclica, dedicat a l'espiritualitat ecològica. El papa exhorta a viure en comunió amb la naturalesa, a sentir-se part integrant del tot, a reconèixer el valor de la sobrietat, de l'austeritat, de la gratuïtat. La naturalesa no és una propietat, ni un camp energètic per explotar indefinidament. És creació, expressió del misteri invisible, un tot orgànic i jeràrquic que ens és donat per viure la història humana.
Aquesta espiritualitat ecològica, de profundes ressonàncies franciscanes, no és, però, un panteisme, ni tampoc una forma de religiositat natural. És una invitació a viure la nostra relació amb els éssers de la naturalesa d'una manera diferent de la que ha estat vigent des de la revolució industrial ençà. No es tracta de tornar a les cavernes, ni de maleir la tecnologia com la responsable de tots els mals; tampoc d'optar per un estil de vida primitiu i de bescantar el progrés científic, tecnològic i industrial. Del que es tracta és de reconciliar-nos amb la naturalesa, de reconèixer el lloc que ocupem en el gran univers i, sobretot, convertir-nos ecològicament, que significa entendre els deures que tenim de protecció, de cura i de custòdia de tot allò que ens ha estat donat. El papa, inspirat en Romano Guardini, Teilhard de Chardin i, de manera implícita, en Leonardo Boff, ens convida a auscultar els gemecs de la Terra i a no romandre sords, uns gemecs que no només fan els éssers vius, sinó els homes i dones més pobres del planeta que ens criden a fer d'aquest món una llar comuna, on tots hi puguem viure dignament.