Pastanaga o supositori?

Finalment, després de tres manifestacions monstre i una convocatòria electoral orientada explícitament cap a la independència, Mariano Rajoy i els seus han agafat –amb aprensió– el microscopi i ara proposen una minireforma constitucional. L'oferta consisteix a delimitar les competències de l'Estat, una mica més de diners per a les comunitats autònomes (així, en genèric) i solucionar el problema del masclisme successori a la monarquia, tan antiestètic. Zero reconeixements polítics, lingüístics o simbòlics. La dreta espanyola basa la seva essència en aquesta negació, tant en dictadura com en democràcia.

Al final, aquesta era la tercera via? No. Perquè el PSOE andalús fa dècades que basa el poder institucional en el sobrefinançament de la seva autonomia i perdre aquest privilegi els arrossegaria fora del poder. O sigui que ni tan sols en aquest supòsit de reforma constitucional no hi hauria ni cinc més per a Catalunya, més enllà del que pugui aportar una conjuntura econòmica desdramatitzada. L'esquerra espanyola falca la seva quota de poder bàsic en el drenatge de recursos de la franja mediterrània.

Així doncs, queda clar que el PP no cedirà mai en l'àmbit polític i el PSOE negarà sempre el reequilibri financer. El café para todos és això, un anivellament institucional que, per si sol, sosté l'extracció econòmica. Un sistema irreformable.

És per això que ha durat prop de quaranta anys i és també per això que no té possibilitat d'evolució. La garantia per als independentistes és que la Catalunya autonòmica és inviable. I que la micropastanaga que intenta empescar-se Rajoy es percebrà des de la societat catalana, indefectiblement, com un supositori. Un més.