A les 8.15, fa setanta anys

Els rellotges d'Hiroshima es deturaren en la dramàtica hora, quan el genet de l'Apocalipsi cavalcà pel cel blau convertit en una immensa bola de foc. Mentre la ciutat es desvetllava esdevenia símbol, quan l'implacable acció de guerra amagava l'autèntica qualificació de crim massiu. Setanta mil morts directes, molts més amb ferides per tota la vida i seqüeles que multiplicaren l'horror. Quasi al centre de l'explosió, la Cúpula Genbaku –ara batejada Cúpula de la Bomba– mostrava un munt de ferralla roent desafiant la destrucció. Encara, tres dies després, la ciutat de Nagasaki seria víctima d'una segona bomba, quan el president Harry Truman exclamava amb arrogància que “fa un temps ens vingué del cel, de forma inesperada, la destrucció de Pearl Harbor; ara hem contestat de la mateixa manera, si bé amb molta més potència. És l'ultimàtum a Japó si no vol veure desaparèixer vint o trenta ciutats”.

Per sobre les aigües del riu Motayasu han tornat a lliscar milers de llanternes de paper, recordant el compromís per la pau i el desarmament nuclear i la Campana ha recordat l'hora exacta de la tragèdia, setanta anys després dels fets. En alguns llocs s'ha repetit l'imprecació del copilot Robert Lewis, mirant l'efecte de la bomba: “Déu meu! Què hem fet?” Per enèsima vegada he rellegit l'experiència de Pedro Arrupe amb la bomba. Els jesuïtes l'havien enviat al Japó, on arribà al juny de 1940, i quan feia uns dos anys que hi era fou responsabilitzat del noviciat de Nagatsuka, als afores d'Hiroshima. La Companyia era molt present a la ciutat, on residia un equip permanent i tenien cura de diverses parròquies. Quan la little boy fou abocada sobre el nucli urbà, més de cinquanta jesuïtes, entre professos i novicis, vivien al municipi.

Asseguts al despatx amb un altre company, de cop una onada explosiva els aixecà i bandejà per l'habitació, mentre la casa tremolava i es trencaven tots els vidres. El cel barrejava el vermell i blau en una simfonia mai vista i quan els dos religiosos giraren els ulls cap l'est només veieren una immensa foguera. Una onada gasosa escombrà tot el que trobà en sis quilòmetres a la rodona i, finalment, una espècie de pluja negra caigué sobre la terra devastada. Els jesuïtes convertiren la residència en un hospital improvisat, on la biblioteca adquirí la categoria de quiròfan. Alguns estudiants sortiren a recaptar aliments amb l'ordre de portar el que fos: “aneu on Déu us guiï i porteu el que pugueu; demaneu prestat, compreu, que us ho regalin o simplement agafeu-ho. No em demaneu més explicacions”. I els coneixements mèdics doctoraren Arrupe. Però la lluita era contra un mal desconegut, perquè l'efecte de les radiacions era nou en la batalla per la supervivència.

Fins a les cinc de la tarda els equips mèdics no entraren al centre de la ciutat, en una imatge que Pedro descriu com un desert de cendra, on “el més terrible era la tràgica visió de mils de persones ferides, cremades, implorant socors i amb crits demanant acabar el sofriment”. A les cinc del matí, esgotats sobre les restes de la ciutat màrtir, Arrupe celebrà la missa i “quan em vaig girar per pronunciar el Dominus vobiscum vaig contemplar l'impressionant panorama i una cinquantena de ferits que, sense entendre la cerimònia, tenien fixats els ulls en aquell estrany sanador” i, anys després, el superior dels jesuïtes rememorava el moment com “el més dolorós i incomprensible de la vida, mentre recordava els responsables d'ordenar el bombardeig i exclamava en la soledat de la desfeta un «Senyor, perdona'ls perquè no saben el que fan»”. Després d'Hiroshima, Pedro Arrupe esdevindria un dels més grans superiors de la Companyia. Quan aquesta setmana tocà la Campana del Record, també ho féu per ell.