El paradís

El paradís perdut i El paradís retrobat de Milton, traduïts al català per Josep M. Boix i Selva i per Esteve Pujals Fontrodona, s'encaren. La mare de Déu d'Agost que dóna cobertura a tanta festa major d'estiu escampada arreu del país no ha sabut donar consol a les Nits Blanques de Salou que aquest any competeix en llàgrimes amb les de Sant Llorenç. No sé si Dario Fo hauria escrit aquesta mort accidental, perquè no sabem si el ciutadà senegalès n'era, d'anarquista, i perquè l'ordre del jutge que complien els Mossos perseguia la competència comercial del top manta. La mort sempre esgarrifosa ho atura tot i aquest agost ha agafat mil formes. A Salou la indignació de la comunitat senegalesa per la mort del seu compatriota Mor els va fer tallar el corredor del Mediterrani. L'ample ibèric que estreny les seves portes a Ceuta i a Melilla va quedar desert tot un dia, ara que la ministra Pastor ha deixat escrit en què se'ls gastarà. Aquest ample ibèric, també l'europeu, estreny aquells que un bon dia van fer carretera i manta buscant el paradís lluny de casa. Jugant-se la vida. Un paradís fals ple d'imitacions del luxe, de bosses, samarretes i sabatilles esportives i ulleres de sol preparades per a la corredissa policial quan la manta es fa farcell i es carrega a l'esquena. Profit i abús, màfies, xarxes, falsificacions, policies i un balcó. “Cerquem la mort i, en cas de no trobar-la, fem amb les nostres mans el seu ofici”, escrivia Milton. La platja d'Europa, antic lema de Salou, és escenari d'un drama absurd. El paraíso en la otra esquina, va escriure el Nobel del paper couché Vargas Llosa a propòsit de les utopies (totes menys la catalana), les de Gauguin i la seva àvia Flora Tristán que lluitava a París pels drets de les dones i els obrers. La utopia encara d'un món més just, amb treball sense explotació. El dret personal a acaronar un somni, de buscar la felicitat, ni que sigui imitant uns patrons que de tant en tant descobrim que tenen tot l'aire de falsificació.