Begur de Vinyoli

Vaig recollir amb admiració el número 6 de la revista El procés, dedicat a Joan Vinyoli. Admiració per fer possible la revista, per l'edició impecable i, un cop vist el sumari del número 6, per la multiplicitat de veus reunides per reflectir “la policromia enlluernadora d'una figura humana que sovint desconcerta”. Aquestes paraules entre cometes poden llegir-se a l'editorial, brevíssim, que clou així: “Encara podem preguntar-nos qui era Joan Vinyoli, més que mai.”

Sense poder sortir a passejar en una tarda plujosa, vaig tornar al sumari decidint començar per un text de Miquel Martín. No va ser una decisió aleatòria. Ho vaig fer perquè el títol, Begur de Vinyoli, anuncia una aproximació a la relació del poeta amb el poble on visc a l'estiu. Vinyoli hi va estiuejar del 1954 al 1978, any en què, convalescent d'una trombosi cerebral, va escriure aquests versos de Cercles: “No sé què tenen de terrible les vacances: com un fantàstic terratrèmol imminent.”

No faig vacances, però aquests versos m'estremeixen igualment. I penso que no sé si els estiuejants són conscients del terratrèmol imminent.

Miquel Martín comença el seu bell text evocant les visites diàries que feia Teresa Sastre, “la dona d'en Vinyoli”, a l'estanc de Begur en què ell hi treballava quan era un adolescent. La dona s'asseia en un tamboret i la feia petar amb la mestressa de l'estanc, que sé que es deia Gracieta. Va ser a l'estanc que un altre poeta, Joaquim Horta, li va donar un poemari de Vinyoli. Una iniciació lluminosa en un poeta que a l'agost del 1954, el seu primer estiu a Begur, va escriure en una carta a uns amics: “La vista des de Sant Ramon, amb núvols en termes pròxims i totes les coses netes, retallades, de colors brunyits, cada verd, cada blau, cada groc precisos i un darrer fons, pàl·lid, on fulgia com un diamant l'estel vespertí, era d'aquelles coses que ja no s'obliden.” Quan va acabar de ploure, vaig sortir a passejar i vaig passar davant de Sant Ramon. Seixanta anys després, tot i les edificacions que embruten el paisatge, la vista continua essent inoblidable.