El que passa a Prada...

Molts lamenten que ja no és el que era en els anys “bons”, els de la dictadura i la Transició, en què va esdevenir un dels pocs espais de llibertat des d'on es podia irradiar la llengua i la cultura catalanes, llavors encara oprimides a la Catalunya del sud. Potser ha perdut el glamur que dóna a les coses això d'anar a la contra, i l'embolcalla aquella nostàlgia que ens empeny a pensar sovint que tot el passat va ser millor.

Quaranta-set anys després del seu impuls, és evident que algunes de les funcions que acomplia ja no són tan imprescindibles com antany, però la Universitat Catalana d'Estiu compareix cada any, amb la mateixa il·lusió, a la cita amb Prada de Conflent i amb el mateix Liceu Renouvier on va néixer. Allà al peu del Canigó, terra d'acollida d'exiliats republicans després de la Guerra Civil, símbol d'una Catalunya del nord que manté en l'UCE una de les poques oportunitats de recordar que també és Principat.

Si algun foraster no iniciat aterra de cop a la universitat, la seva primera impressió serà com a mínim curiosa. Avis que no hi han fallat mai, a vegades ja amb els néts universitaris, estudiants txecs de català, filòlegs nord-americans jubilats, integrants de mil entitats culturals... Tot plegat, amanit amb un ampli ventall d'accents de tots els Països Catalans, el veritable segell d'identitat. El microclima, difícilment reproduïble enlloc més, és tan entranyable que captiva. I si el mateix foraster, que hi voldrà tornar, furga una mica més, descobrirà a més un reguitzell de cursos de tots els àmbits impartits per professorat de nivell. I és que l'excel·lència acadèmica ha crescut, i el simbolisme nacional, que encara hi atreu les primeres espases polítiques, no s'ha perdut. Fins i tot el procés l'ha revifat.

Demà, i per a tota la setmana, es posa en marxa un cop més tot aquest engranatge d'aire ja gairebé miraculós. Perquè no els ho havia dit, però el que passa a Prada, es queda a Prada.