Els costos de la dependència
Des de l'unionisme se'ns adverteix cada dia dels costos de la independència. Uns costos que, de fet, són fruit en exclusiva de les represàlies de l'Estat espanyol (exclusió de la UE, boicot comercial, etcètera), perquè en un context d'independència acordada serien inexistents o molt menors i àmpliament compensats pels guanys de la independència. Però s'obvien els costos de la situació actual de Catalunya, l'statu quo.
Òbviament el primer és el dèficit fiscal, calculat pel mètode del flux monetari, atès que aquella despesa pública pagada amb els impostos catalans, que en aquests moments els ministeris centrals no efectuen a Catalunya, passarà a fer-se materialment a Catalunya amb la independència i per tant impactarà directament sobre l'activitat econòmica de Catalunya. Aquest es pot presentar analitzant quina és l'aportació que fa Catalunya (en percentatge) als ingressos totals del sector públic central i quina és la despesa que rep (en percentatge) del total de despesa del sector públic central. Així, de mitjana entre els anys 1986 i 2011 Catalunya ha aportat el 19,5% dels ingressos de l'administració central i de l'administració de la Seguretat Social mentre que només ha rebut el 14% de totes les despeses. Catalunya contribueix als ingressos lleugerament per sobre del que representa en termes de PIB (19%) i rep en despesa dos punts per sota del que representa en termes de població (16%). Això significa que per cada euro pagat en impostos i en cotitzacions socials, es gasten a Catalunya 71 cèntims i 30 no retornen.
Quan s'exclou la Seguretat Social, que incorpora un component menys discrecional, atès que les pensions i les prestacions d'atur van lligades a uns drets individuals, la diferència entre el que Catalunya aporta i el que rep de la hisenda estatal és encara més gran. En mitjana, durant el període 1986-2011, Catalunya ha contribuït amb el 19,7% dels ingressos estatals i ha rebut tan sols l'11,1% de la despesa pública. Així, per cada euro pagat en impostos, 56 cèntims es gasten a Catalunya i 44 cèntims no retornen.
Quin és l'origen d'aquest dèficit fiscal? El determinant més important és el finançament autonòmic, que explica un 35% del dèficit fiscal. A continuació, apareix una partida més esperable, la defensa, que n'explica un 12%. Les actuacions de protecció i promoció social n'expliquen un 11%, i les infraestructures, un 10%.
Aquestes són les limitacions financeres de les polítiques públiques a Catalunya, però quines són aquestes polítiques i qui en té la competència? Una classificació tradicional les divideix en polítiques macroeconòmiques i polítiques microeconòmiques. Les polítiques macroeconòmiques tenen com a objectiu aconseguir un creixement econòmic sostingut, l'estabilitat de preus i la plena ocupació. Es poden subdividir en polítiques de demanda com són les polítiques monetàries i fiscals, i d'oferta. Les polítiques microeconòmiques es centren en el comportament dels agents econòmics: consumidors i empreses, i els seus objectius principals són aconseguir l'eficiència i l'equitat. En són exemples les comercials, les de regulació dels mercats i competència, les laborals, les de transport, les de recerca i desenvolupament, les industrials. Un exercici interessant és detallar les competències de la Generalitat en cadascuna d'aquestes polítiques. En les macroeconòmiques són inexistents i en les microeconòmiques són parcials i limitadíssimes.
La dependència catalana d'Espanya la condemna doncs a acceptar un autogovern minso, que no té competències en aquelles polítiques econòmiques que poden incidir sobre la seva economia, i que està sistemàticament infrafinançat.
