LA GALERIA
Agost a Costoja
En vaig sentir
a parlar
per primera vegada
a la
Universitat Catalana d'Estiu
de Prada
Fa poques setmanes alguns ajuntaments de banda i banda de l'Albera (Costoja, Sant Llorenç de Cerdans, Maçanet de Cabrenys i Albanyà) van celebrar el vintè aniversari de l'obertura de la carretera que connecta l'Empordà i el Vallespir per Maçanet de Cabrenys i Costoja. Una via que va costar anys, esforços i lluites polítiques amb els governs de les dues bandes de la frontera per aconseguir que fos una realitat.
La història d'aquesta via inicialment prevista com a camí es remunta a l'any 1896. La llista de noms de personatges, alcaldes, polítics, diputats i càrrecs que van treballar perquè el projecte tirés endavant és molt llarga. De la història més recent, o no tant, però que és la viscuda, i en el record que jo en tinc, i vagi per endavant que la nostra memòria és curta i sovint selectiva, començo a tenir notícies del projecte a partir de l'agost del 1977.
En vaig sentir a parlar per primera vegada a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada i també per boca de l'economista i aleshores recentment estrenat diputat del PSC-Congrés, Ernest Lluch, en algunes trobades, amb joves empordanesos que parlaven i debatien sobre socialisme i marxisme, en un pis del carrer Clerc i Nicolau de Figueres, a casa d'en Josep Maria Benejam.
Anys més tard, em sorprendria l'entusiasme i gairebé l'obsessió que demostrava l'Ernest Lluch per aquest carretera. Era també un mes d'agost, del 1982, en una caminada per la pista que hi havia aleshores a Riu Major, seguint el traçat que havia marcat la Generalitat el 1932 i del qual Lluch ens mostrava les restes que quedaven de la paret de contenció que s'hi havia construït.
La carretera tan reivindicada, i que unia pobles veïns, la va inaugurar finalment el 1995 el president de la Generalitat Jordi Pujol juntament amb el president del Llenguadoc-Rosselló Jacques Blanch. Ara, vint anys després, la gent del territori s'han tornat a trobar per recordar aquella efemèride i a totes les persones que al llarg de tants anys –segles, escrivia fa pocs dies l'Esteve Carrera– hi han treballat d'una manera o altra i que ni vull ni puc citar, per no fer cap lleig a ningú. Encara que jo em quedo amb la remembrança d'aquella entranyable excursió que hi vam fer l'agost de fa només trenta-tres anys.
