La immortalitat

Un dels temes més gravitatoris en la literatura és el de la immortalitat. En contra del que podríem sospitar en un primer rampell, la immortalitat –tal com majoritàriament ha estat abordada des de la literatura– no sol ser una benedicció sinó una condemna. La llegenda del jueu errant, per exemple, ha inspirat moltes obres literàries. Aquesta figura mítica ens remet a una persona que es va negar a oferir aigua i descans a Jesucrist quan el fill de Déu, debilitat pel martiri, carregava la creu camí del Calvari. Per aquesta manca de compassió, Déu el castiga a “vagar erràticament” fins al retorn de Crist a la terra. Des d'aleshores el jueu errant, un espectre de carn i ossos, ha estat vist en les més diverses èpoques i a molts llocs: a Viena, Praga, París, Flaçà, Istanbul...

En un dels seus viatges meravellosos, Gulliver visita l'illa de Luggnagg, on viu una raça de persones immortals, els struldbruggs. En un principi, encara sense entendre la diferència que hi ha entre l'eterna joventut i la impossibilitat de morir, Gulliver admira ingènuament els struldbruggs: considera que, gràcies a la seva condició immortal, són éssers alliberats de qualsevol estrall, consagrats únicament a atresorar coneixements i virtuts al llarg del seu periple vital inacabable. La realitat, però, és que els struldbruggs, després de complir 30 anys, pateixen eternament les xacres de la vellesa: dolor, fatiga, malenconia, malaltia, oblit.

La immortalitat –igual que certes felicitats– podria no ser una protecció, sinó un error abraçat confiadament. De vegades les persones envegem el temps de l'animal, un present absolut, abassegador. Com la gosseta Karenin de la novel·la La insostenible lleugeresa del ser, de Kundera. Karenin pateix un càncer. Els seus amos, Tereza i Tomáš, comproven abatuts com Karenin s'està morint. Li posen una injecció letal perquè no pateixi. I en el moment de l'últim sospir acosten els rostres al davant dels ulls de la seva gossa estimada. Volen que mori amb la seva imatge estampada a la retina. Han entès que poden oferir-li el privilegi d'un trànsit que no té cap ésser humà: fer que la mort quedi fixada “sota l'aparença dels qui estima”.