Empatia

Una nit de lluna plena tramuntaren la carena lentament, sense dir re... No són simples xifres, ni estadístiques molestes. Ni una carpeta més de les moltes pendents de solució que hi ha damunt les taules de Brussel·les. Si la lluna feia el ple també el féu la seva pena. L'estimada l'acompanya de pell bruna i aire greu... Hi ha famílies senceres. Nens. Els menuts busquen en la tristor que els envolta petites esquerdes per jugar. Els veiem en les imatges dels informatius, en les fotografies dels diaris. Nens que juguen mentre els contemplen ull de mares i pares amarats de desesperació. Cadascú fuig com pot. Abans de passar la ratlla, s'ajeu i besa la terra i l'acarona amb l'espatlla... Abandonar la llar, els parents, els amics. Deixar enrere la pròpia vida, la professió, els estudis. Llançar-se a la terrible incertesa d'unes fronteres impermeables al dolor i la desesperació. Fronteres hostils. Concertines. Tanques de filferro.

La frenada informativa de l'estiu els ha donat molt més protagonisme i treballs com el d'en Nico Valle a TV3 els intenta tornar la seva història, el seu rostre. A Síria, a l'Afganistan, a l'Iraq, deixà el dia de sa partida mitja vida condormida; l'altra meitat vingué amb ell per no deixar-lo sens vida... La tristor, la nostàlgia, la fam, la por no saben de política, ni de llengües, ni de color de pell. Tampoc fa tant de temps que érem nosaltres mateixos els qui fugíem de la guerra i de la misèria. No fa tant de temps que aquells ulls d'espant i tristor eren els nostres. Els dels nostres avis, els dels nostres pares. La seva història era la nostra. Avui en terres de França, de Macedònia, de Grècia i demà més lluny potser, no es morirà d'enyorança ans d'enyorança viurà... Ells són nosaltres encara que no ho vulguem veure. O potser és precisament això el que tant espanta.