Densitats d'opinió

És la manifestació palpable d'un fenomen de fons –d'un fons molt profund–, i apareix com un dels grans drames col·lectius de l'actualitat. Em refereixo als fluxos migratoris cada cop més extensos que rep Europa, amb intensitat creixent. Sembla una distracció inútil l'intent de l'administració del vell continent d'establir-hi categories depenent de l'origen i la causa, i encara de les condicions humanes de cadascun dels grups d'immigrants. Tant hi fa si les causes són polítiques o econòmiques, tant hi fa si fugen d'una guerra o de la precarietat i la gana: col·lectivitats senceres han deixat d'apreciar horitzons de vida als països d'origen, i en busquen de millors en un altre lloc.

El debat sobre la qüestió és lluny de tancar-se, fins i tot d'encarrilar-se assenyadament. Les postures diverses estan enrocades: en els extrems els qui des de la utopia o la ingenuïtat propugnen obertures de fronteres més o menys indiscriminades, els qui amb més o menys maquillatge fan un discurs xenòfob, i al mig una multitud de putes i ramonetes intentant conservar el –relatiu– confort de les densitats actuals de població, i alhora mantenir tranquil·la la consciència de boy-scout.

Qüestions d'ordre pràctic topen amb principis ètics. No és el meu propòsit d'entrar en la teoria sobre la qüestió, ja debatuda i codificada per historiadors i sociòlegs. Imaginem com a metàfora una casa de dimensions i standing mitjans ocupada per una família, posem per cas, de quatre persones. Ocasionalment se n'hi poden acollir dues més –habitació de convidats, dos plats més a taula–, fins i tot quatre, tot i que la comoditat i el pressupost ja se'n ressentiran –llits plegables al menjador, una taula plena al pur estil neorealista–; a partir d'aquí, la sobreocupació ja és insostenible en tots els aspectes, fins i tot a termini immediat, sobretot si els nouvinguts es presenten sense recursos. Aquí entra la ideologia moral: fins a quin punt –esgotant la imatge– la propietat d'aquesta casa és legítima? Fins a quin punt Europa té tot el que té per un mèrit d'esforç i treball indiscutible, i no espoliant i saquejant patrimonis naturals de civilitzacions menys evolucionades?

Aquest cronista té opinió sobre el cas, però aquí prefereix deixar-la a la consideració del lector, perquè el que ara li interessa és fins on afecta el fenomen a cadascú, què es té en compte quan es responen sondejos d'opinió. A quina balança de drets i obligacions es considera obligat el ciutadà? Tal ciutadà ideal no existeix; o més ben dit, sí, però no és únic, sinó que respon a diferents tipus, tal com il·lustren apropiadament les enquestes. D'on treu cadascú l'arsenal dialèctic? Dels discursos que percep afins als seus pensaments, és clar. I aquí s'aprecia una subtil llei de balances que fa que allò que més atreu cap a l'autor del discurs els qui hi estan d'acord és el mateix que l'allunya de la majoria. Posaré dos exemples diàfans.

El primer, el precandidat republicà
a la presidència dels Estats Units, el sàtrapa Donald Trump. Cada cop que obre la boca entusiasma els quatre –o vuit– guillats neonazis del nucli dur del seu partit, però terroritza encara més els gestors moderats i raonables, que saben que així potser guanyarà la nominació per a l'elecció final, però ni en la més delirant orgia alcohòlica la presidència contra qui sigui que presenti el Partit Demòcrata.

El segon exemple, el discurs dels candidats independentistes a les nostres eleccions del 27-S. Ha arribat l'hora dels herois? Diria que no, al contrari: no és el moment d'encendre els ànims que ja estan encesos, no és l'hora d'atiar l'entusiasme dels qui ja estan entusiasmats: aquests ja els teniu! Més aviat és l'hora de la serenitat possibilista, al més pràctica, tranquil·litzadora i realista possible, per guanyar-se els indecisos, per refermar els tebis i els esporuguits que es puguin refredar a última hora. I aquests no volen arengues, sinó dades objectives i xifres. Com en l'afer dels immigrants, que s'haurà d'encarar des de l'acord de la majoria. Una majoria que no es mourà mai al dictat d'un extrem.