Ensopegarem amb la pedra?

Ningú és tan ingenu per pretendre que l'Estat espanyol assistiria impàvid al major desafiament a la seva sobirania dels darrers 80 anys. Ja sabíem que la maquinària dels poders fàctics estatals es posaria en marxa per entorpir i fer descarrilar el procés. El que potser esperàvem –ja que hem de jugar– és una mica més de nivell, un xic més de subtilesa, un pessic d'estil.

Quan el Quebec va fer front al seu segon referèndum d'independència, durant els dies previs a la votació, veient que els sondejos eren favorables al sobiranisme, l'unionisme va promoure a Mont-real una manifestació de 100.000 persones vingudes d'altres llocs, amb vols, trens i hotels gratis, per celebrar un “Canadà unit”. El resultat –49,42% sí, 50,58% no– va ser clarament condicionat per aquesta maniobra.

A Escòcia, la balança es va decantar cap al no en el referèndum d'independència quan els màxims representants de l'unionisme van agitar als mitjans els fantasmes de les pensions i de la sortida de la lliura. Això i la promesa pública de millora de l'autogovern –la premsa unionista va publicar un compromís firmat pels màxims líders dels partits britànics– va fer que molta gent gran es decantés pel no.

És clar que nosaltres no tenim davant ni el Canadà ni la Gran Bretanya. Aquí les maniobres de l'unionisme són més barroeres i grolleres. Aquí arriben les càmeres abans que els funcionaris judicials. No ensopegarem amb aquestes pedres.