L'atzucac migratori

Quan la solució d'un problema és pràcticament impossible, s'hi ha de renunciar? Ens hem de resignar a acceptar la victòria dels fets consumats? Quan contestem aquestes preguntes, fem-ho posant-nos al davant de les onades d'immigració i de refugiats que estan arribant al continent europeu fugint de la guerra i de la fam. Perquè el nostre continent és el seu refugi més segur i proper, i no deixaran d'intentar entrar-hi ni de romandre-hi perquè qualsevol penalitat és ridícula en comparació de l'infern d'on vénen. No ho impediran lleis, ni controls, ni camps de refugiats, ni devolucions, ni brots de racisme i xenofòbia.

D'altra banda, per a aquesta Europa mancada d'homogeneïtat estructural, l'absorció d'aquestes migracions li representa haver d'arriscar-se a afrontar dràstics efectes sobre unes economies
i unes societats que encara no saben com resoldre els problemes propis
derivats de la recessió.

Quina és, doncs, la solució? Posar per davant la causa humanitària i acceptar els efectes de la desestabilització? Mirar-nos de lluny com s'ofeguen en el mar milers de persones? Ningú no és ja tan ignorant ni ingenu per no adonar-se que res no es resoldrà si no s'ataca la causa d'aquesta situació: els governs corruptes que espolien els seus països i sotmeten els seus ciutadans a la misèria i al genocidi, les organitzacions que trafiquen amb armes, amb recursos naturals i amb persones, i les grans corporacions multinacionals i les primeres potències mundials que són inductores i cooperadores necessàries d'aquest estat de les coses.

I, malgrat que tampoc no hi ha ningú que sigui tan ignorant ni ingenu per saber que aquesta solució està hipotecada per la hipòcrita conxorxa d'interessos de la política internacional, cal que no ens resignem al seu imperi. Cal que ho denunciem, que ens comprometem a empènyer per canviar-ho. Perquè és l'única sortida de l'atzucac i perquè si no la desobstruïm aquest braser ens ofegarà a tots plegats.