La carta de González

Hi havia un temps que omplia mítings. L'anunci del seu nom era garantia segura, ple cobert. Pel canvi, Pel bon camí, Espanya en progrés... els lemes amb què va guanyar quatre eleccions consecutives –tres amb majoria absoluta– fan aquella olor de resclosit de la cosa antiga, passada. I, tot i amb això, hi torna amb una carta als catalans amb motiu del 27-S. El que va inventar-se la metàfora de gerro xinès en un apartament petit per als expresidents –figures que ningú vol llençar però que molesten allà on es posen– s'ha col·locat ara al bell mig del passadís electoral català.

La missiva de González és una esmena a la totalitat al projecte independentista. Les paraules de l'expresident del govern espanyol espremen els arguments de la por desfets de tant gastats pel PP i el PSOE –fractura social, expulsió de la Unió Europea, incompliment de la llei, blindatge de la Constitució...– i acaben confirmant la llei de Godwin, l'enunciat que sosté que, “a mesura que una discussió en línia s'allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en què s'esmenti Hitler o els nazis tendeix a u”. Amb l'expresident espanyol es compleix gairebé al final de la carta. “És el més semblant a l'aventura alemanya o italiana del segle passat.” Amb el nazisme i el feixisme, compara el procés.

Impropi de González? Potser no. El que fou secretari general del PSOE no és que s'hagi distanciat del partit, és que és a anys llum del socialisme. És la guerra bruta institucionalitzada amb els GAL, l'ús de fons reservats, el finançament irregular de la formació, el cas Roldán... I, en els últims anys, seure còmodament en una cadira al consell d'administració de Gas Natural Fenosa –on, per cert, es va avorrir entre el 2010 i el 2014 a raó de més de 126.000 euros l'any.

El currículum no li dóna per a gaires lliçons. La pana és un material sofert però no ho aguanta tot. I menys si l'únic que a aquestes altures ofereix González a la demanda que fan una majoria de catalans de més democràcia és l'insult i la sacralització de la llei –en majúscules!–. Tot plegat, molta carta per a no res.