La Bona Premsa

Amb aquest nom els lloretencs coneixíem una llibreria-papereria emblemàtica que, en la nostra infantesa, estava situada al carrer de la Vila, que després va passar al carrer de Sant Pere i que, finalment, per no haver de buscar cada vegada un local nou de lloguer, es va instal·lar de nova planta i d'acord amb el rector de l'època, Mn. Narcís Gispert i Regualta, a la plaça de l'Església, agafant una part del que havia estat el pati de les Escoles Parroquials que van existir entre 1920 i 1936 i que havia dirigit Mn. Pere Torrent i Crous (Estanyol 1888 -Lloret 1970). Precisament, aquest clergue havia fundat la llibreria a la qual ens referim, annexa, en els seus inicis, al que ell en deia la Biblioteca Popular, una sala extensa plena de prestatgeries, on el jovent podia agafar en préstec el llibre que li interessés. L'escola, La Talia Lloretenca –un caliu de joventut centrat en la convivència, el teatre i les excursions–, la Biblioteca Popular i La Bona Premsa van ser les obres predilectes del sacerdot esmentat a qui el poble va concedir, l'any 1964, per tota la seva importantíssima tasca, el màxim guardó local: la Fulla de Llorer. La intenció de Mn. Torrent, quan va fundar la llibreria, era dotar Lloret d'un establiment on es poguessin trobar els llibres formatius i les publicacions educatives més adients, el material escolar i d'oficina necessari per a les activitats docents, burocràtiques i culturals, i tot allò que hi tenia relació. Òbviament, el caire religiós de la institució també s'hi notava, amb la presència d'una secció d'imatgeria i d'objectes de pietat i pregària: devocionaris, rosaris, estampetes... Servida sol·lícitament, en els seus inicis, per dones pròximes a l'Església –qui no recorda la Sra. Conxita Macià i les germanes Bassas, per exemple–, amb el temps i la mort del fundador, Mn. Torrent, La Bona Premsa passà a ser controlada des de la parròquia i fou traspassada successivament a diferents llogaters. La idea formativa inicial s'anà desvirtuant i la llibreria passà a ser un establiment més del ram. Això sí, mantenia encara un cert carisma i ens era útil. La jubilació de la darrera llogatera ha comportat el tancament del negoci i, sobretot, un canvi d'orientació. Una llibreria, dins d'òrbita d'una parròquia, encara dóna prestigi. Una botiga més qualsevol, que és el que s'hi ha posat ara –malgrat alguns logotips i referències a la natura que es presten a dubtar de si té alguna cosa a veure amb el Tercer Món–, sembla com un pas enrere i la caiguda en el món del pur mercantilisme. Però és la realitat.