Tsipras nazi

Rius de catalans han quedat ben convençuts que això de la independència és una “aventura sense propòsit” gràcies a la carta de Felipe González en què compara Catalunya amb Albània –estaria bé que publiqués aquesta mateixa carta als diaris albanesos–, iguala Artur Mas amb Alexis Tsipras, el procés amb Hitler i Mussolini, i ens il·lumina amb altres reflexions ponderades d'estadista visionari. I tot això en una sola carta! Si Mas és Tsipras i el procés català és Hitler, el
referèndum grec era nazi.

Es veu que hem d'estar satisfets del reconeixement de la diversitat dins l'Estat espanyol –el mateix que no ens permet parlar en català al Congrés–. Es veu que tenim la construcció de l'autogovern més completa –salutacions als membres del Tribunal Constitucional!–. Ens parla de fet diferencial, com si els eufemismes vetusts, els argots anacrònics i obsolets, ens haguessin de persuadir de quedar-nos on som. González es dirigeix als catalans del passat.

Més: Mas “enganya els independentistes”, perquè ja se sap que són xaiets gregaris sense criteri propi i és el president qui els empeny a sortir al carrer. Davant la dificultat de comprendre res del que passa a Catalunya, Madrid sempre ha tingut la necessitat de focalitzar el problema en una sola persona. Ahir, Carod-Rovira; avui, Mas.

Potser el més greu és que s'inventi veus de “rebuig als que no tenen pedigrí català”. Si estem obrint el país perquè vinguin refugiats sirians!

González es dedica a enumerar les conseqüències de la desconnexió, inclosa “la dimensió iberoamericana”. Que ho pregunti al Parlament uruguaià, o a Mujica, o a tots els pobles sud-americans desconnectats definitivament d'Espanya. Si aquí anem desconnectant, a Madrid no s'han arribat a connectar mai amb Catalunya. Al cap del carrer, se li ha de preguntar a Felipe González una sola cosa: acceptaria reconèixer Catalunya com a nació en la Constitució espanyola? Dues vegades esmenta en la carta el terme “estat nació” i més enllà encara diu “govern de la nació”. L'expresident espanyol té una sola resposta, un argument majúscul: “LA LEY”. Podria haver titulat la carta: “A los catalanes: LA LEY” i ens hauríem estalviat llegir-la.