Cal

El 1990, vaig fer la meva primera visita a Portugal. Feia temps que hi havia volgut anar: els països dels quals ningú no parla mai sempre m'han semblat els més exòtics. Creuada la frontera, vaig descobrir un món del tot distint –lingüísticament, gastronòmicament, arqueològicament...– de l'Espanya que tot just havia acabat de deixar enrere; i això que només havia travessat una línia marcada a la sorra, per dir-ho així. A més a més, es tractava d'un món no intervingut: Portugal portugalitzava a cor què vols, lliure i despreocupat, sense cap mena de tutela exterior. Tot un contrast amb Catalunya, el meu punt de partida: només durant els sis anys que hi havia viscut, havia vist com, el 1988, el govern central havia provat de bloquejar l'emissió del Canal 33; de posar fi a la Loteria Catalana, el 1987; i com la Renfe s'havia negat a incloure el català a la seva retolació (fins que els de la Crida el van incloure a cops de brotxa, el 1985)... De fet, no havia passat cap setmana sense que hi hagués hagut alguna polèmica –petita o gran o de mida mitjana– sobre o bé alguna competència de la Generalitat o bé l'ús del català a tal lloc o tal altre. Ben vist, a Catalunya una quantitat immensa d'energia cultural i política i social s'estava dissipant només per mantenir els manifassers estatals a ratlla. A la mateixa península, però, vet aquí que hi havia un altre país petit que tenia plena llibertat per esmerçar una quantitat d'energia semblant en el que li donava la santa gana. O sigui, durant aquella primera visita a Portugal vaig tenir la impressió que a Catalunya, cada dia sense la independència era un dia mig perdut, mig malgastat, mig coix. Ara, com se sap, tenim una oportunitat d'aconseguir que d'ara endavant puguem aprofitar-nos de tota la nostra energia de la manera que bonament ens plagui. Per fer-ho, és clar, caldria girar-nos d'esquena als talladors de bacallà a Madrid i tallar-nos-en
el propi, d'aquest peix que, casualment,
és una especialitat portuguesa.