la crònica
La mala consciència
La consciència, o la mala consciència, és una criatura poderosa; quasi tan poderosa com la por. No ho dic en termes filosòfics sinó, simplement, pensant en el neguit, el malestar, el punt d'ofec que en qualsevol mirada digna desencadenen les imatges que aquests dies sovintegen als mitjans. Els refugiats frustrats que moren tràgicament a les costes europees o que intenten arribar al cor d'Europa, els immigrants africans que s'arrapen a les ganivetes de les tanques de Melilla i després ens mostren les seves carns obertes, tota aquesta gent empesa per una barreja de desesperació i esperança, només tenen com a aliat la nostra mala consciència.
No és poca cosa; de fet, deu haver estat una de les forces més importants per posar fi a l'esclavatge o a la segregació racial o per imaginar que un vell impuls ens aproxima sense treva cap a la justícia, la llibertat i la igualtat, i deu ser per aquesta raó que els partidaris de l'ordre vigent, els exegetes del sistema sigui sota la bandera que sigui, ens diuen que l'hem d'ignorar i adverteixen que l'ofec i la indignació que genera la vergonya i la mala consciència són el producte d'un moralisme encès que fa més mal que una pedregada. Són els que immediatament afirmen que aquí no hi cap tothom, sense haver fet cap càlcul i sense reconèixer que s'ha forçat multituds a saltar tanques i creuar precàriament els mars per satisfer el nostre mercat de treball. Els mateixos que sempre pregunten a qui cal bombardejar i mai observen ni les víctimes ni les conseqüències dels darrers bombardejos. Els que no ens recorden que el líder d'aquesta bèstia espantosa que és Estat Islàmic surt de Camp Bucca, una presó dels Estats Units a l'Iraq, i que les tragèdies actuals deriven d'una destrucció que també ha estat animada per les intervencions occidentals. Són els que parlen de geopolítica i no de principis ètics universals, que mai admeten responsabilitats històriques, ni recorden els incompliments de la comunitat internacional en la lluita contra la pobresa, els que tenen una presència omnímoda en els nostres mitjans públics però mai esmenten, avergonyits, que l'Agència Catalana destina a cooperació 8,6 milions d'euros i la basca 40, o que les multinacionals occidentals escatimen cada any milers de milions en impostos a l'Àfrica servint-se dels paradisos fiscals. Tot l'horror que hem vist aquests dies només canviarà les polítiques que el generen si la nostra consciència, la nostra mala consciència, fa emergir la vessant més solidària de l'ànima col·lectiva, si arrabassa Europa de les elits mesquines que ara la controlen, si estimula manifestacions i mocions a tots els ajuntaments i a tots els pobles per tibar els governs i interpel·lar tots els poders. Res canvia fins que canvia tot, i quan ho fa és perquè la consciència col·lectiva ja havia fet el canvi abans. Mirem aquell nen mort a la platja turca, omplim totes les retines amb la seva imatge i deixem que la vergonya ompli tot l'espai que contínuament reclamen per al cinisme i la por.