11 i 27-S: la història ens jutjarà!
L'onze de setembre és la nostra Diada nacional. Almenys ho ha estat fins ara i ho serà fins al dia que aconseguim la nostra plena dignitat nacional: la data que proclamem la independència. Per això per als catalans patriotes aquesta és una data de reivindicació perquè ens recorda la nostra manca de llibertat nacional.
Jo, personalment, he estat implicat d'una manera o d'una altra, en les accions, mobilitzacions i manifestacions patriòtiques dutes a terme en els últims cinquanta anys. En els primers anys érem només unes desenes de ciutadans que discretament passejàvem pels entorns de ronda de Sant Pere-Alibei vigilats de prop per la BPS (Brigada Político Social) i els “grisos”. I cada any que passava vam anar fent passes endavant amb accions cada vegada més atrevides, sobretot organitzades pel FNC (Front Nacional de Catalunya) i alguns sectors del PSUC i el moviment obrer.
Anys més tard i durant la transició democràtica els anys 1976 al 1977 i amb l'Assemblea de Catalunya a Sant Boi i a Barcelona vam irrompre milers de demòcrates i patriotes i en perfecte ordre democràtic ens vam manifestar unitàriament i transversalment La culminació va ser la gran manifestació del 1977 en que vam col·locar per a la història un milió de persones al carrer. Fou aquesta una gran victòria democràtica que va ser, però, aigualida ràpidament per una transició democràtica molt feble i pel “gol” de l'estat que va suposar el retorn de Tarradellas.
Trenta anys després ha passat el que tots coneixem, l'actitud de l'estat frustrant el nou estatut va ser l'inici de les grans mobilitzacions dels últims anys i de la revitalització de la nostra societat civil que es va posar al capdavant dient: Prou! Que és on som ara. El país ja no creu que calgui un nou estatut, ni vol continuar pactant per un nou sistema de finançament o per un millor encaix a Espanya. No en tenen prou. Ara volen ser ciutadans, no súbdits. Volen ser una nació normal i tenir un estat propi que realment els representi a almenys una part d'aquesta, Catalunya.
Potser no hauria calgut que aquest Onze de Setembre es fes una gran manifestació i ens haguéssim hagut de concentrar en el 27-S, però posat el repte demà tots hi hem de ser, ens hem de tornar a mobilitzar amb la màxima transversalitat possible ocupant la Meridiana de la capital de Catalunya, Barcelona. Hem de mostrar al món, de nou, la nostra fèrria voluntat d'ésser.
Demà hi hauríem d'ésser tots però no serà així, ja que una possible manca de mà esquerra, de coincidències i de complicitats en l'organització de la Diada, així com el clima de campanya electoral, pot fer que alguna gent s'hagi sentit exclosa i decideixi quedar-se a casa. Caldrà, doncs, que el dia 28 tots plegats reflexionem sobre quines coses no s'han fet prou bé.
Però l'11 de setembre i el 27-S tenim els sobiranistes l'obligació de guanyar amb pluralitat i transversalitat. No podem permetre que personalismes, partidismes i interessos inconfessables ens impedeixin que a la Diada hi siguem tots. Els sobiranistes, però també tots aquells partidaris del dret a decidir. Jo espero que tot i les equivocacions comeses, els homes i les dones del PSC i ICV pensin bé el que cal al país i posin aquest i la seva dignitat nacional davant del partit.
Endavant. L'onze de setembre cal omplir la Meridiana i el 27, les urnes. Ens hi juguem molt, estem davant d'una oportunitat històrica i potser única.
