Les raons del disbarat
Qui no hi veu difícilment sospesarà la dimensió, el volum o la urgència d'un problema polític i social
La tempesta ha arribat amb tota la seva força manipuladora i desinformant. Hi haurà molta confusió, i sens dubte conseqüències, tot i que encara s'ha de veure la qualificació i direcció d'aquestes conseqüències. Més tard, l'inexorable xoc de trens, tret que tota l'estratègia independentista no sigui més que un ardit per replantejar un diàleg, en millors condicions, amb el govern de Madrid, que podria ser un altre diferent del de l'estàtic i inquietant Rajoy, que ha portat les coses a l'actual i inaudit extrem. De qui és la responsabilitat perquè les coses hagin arribat a aquest punt de ceguesa, sordesa i radicalisme?
En primer lloc, la lògica és seqüència i conseqüència; és conclusió raonada coherentment, i corol·lari. L'evident trencadissa de Catalunya i Espanya era un corol·lari previsible a partir de l'incendi “patriòtic” d'Artur Mas, basat en la tesi de Jordi Pujol en la seva famosa conferència del 2011 Residuals o independents. Així s'ensorraren els murs de contenció sense que ningú hagués possibilitat ni tan sols una senzilla passarel·la. El 2000, Aznar, ignorant la continuïtat del Pacte del Majestic, tirà per terra el tercer i darrer pont de la Transició. La majoria absoluta, en bona part producte d'eixe Pacte i entesa amb Pujol, l'encegà, el “castellanitzà”, l'ensuperbí, i va pensar que l'imperi era el seu destí. Gran error històric. Al meu llibre, pròxim a publicar-se, Els ponts trencats, s'ofereixen més de 500 pàgines esmicolant aquest procés nefast de la incomprensió del PP i dels polítics del centre mesetari de la peculiaritat catalana.
En segon lloc, Mariano Rajoy ha exagerat la seva natural abúlia per negociar, trencant tots els paràmetres del govern prudent i actiu. La prudència no és sinònim d'inacció, ni refugi de covardia, ni impotència congènita que es dissimula com vell saber. Cassandra es va inflar de plorar i advertir del perill que planava sobre Troia. Ni les seves profecies van ser ateses, ni les llàgrimes considerades: al final Troia caigué i va ser destrossada. Eren prudents els governants de Troia? Eren sords! Com sord ha estat el govern de Rajoy a qualsevol pretensió negociadora. Si la sordesa és culposa per voluntària, la ceguesa és el desastre estructural garantit. Qui no hi veu –o no vol veure-hi– difícilment sospesarà la dimensió, el volum o la urgència d'un problema polític i social. Rajoy ha estat el paroxisme d'ambdós errors: ni ha vist ni ha volgut escoltar, tot i que, per ser justos, haurà d'atribuir responsabilitats als catalans que abunden a La Moncloa.
En tercer lloc, ha proliferat la distorsió, la desinformació, la mentida i l'engany al llarg del procés: uns exagerant, o mentint, altres desatenent amb falsedats i pretexts les demandes de l'altra part i, pel que fa a aquest cas, el pecat és comú al govern de Madrid i a la Generalitat; i les responsabilitats derivades de les seves conductes polítiques hauran de ser compartides. Balanç que efectuarà la Història, i veredicte que podria condemnar ambdues parts. El deure d'un governant és preveure els fets, evitar els mals, reduir els xocs violents, observar les lleis i ser conseqüent amb els compromisos i els juraments. Algú al procés no s'ha pres seriosament tot plegat; i això comporta tremendes conseqüències, que ara ni tan sols són estimades per tants cors descabellats. Per fer els passos correctament, ni es pot ser perjur, ni deixar anar les emocions fins a cegar el cervell i la seva clarividència. No voldria ser responsable de conduir un poble al límit després del qual emergeix la frustració. Ningú ha de precipitar la societat fins a la confrontació, la divisió i el conflicte. Les eleccions són eleccions, i res més, ni menys. Altres horitzons ja els aclariren Lluís Companys (octubre 1934) i Josep Tarradellas després de 38 anys d'exili. “Mai més es poden repetir els fets d'octubre!”, fóra el seu mantra salmòdic. On estem?
