Per escrit

Els que ens pensàvem que el costum d'escriure cartes s'havia extingit, anàvem ben equivocats. Els que crèiem que amb els correus electrònics i els whatsapps ja s'havia acabat rebre un escrit dirigit a nosaltres, a títol individual o com a membres d'un col·lectiu, estàvem equivocats. Aquestes últimes setmanes prèvies a la campanya electoral hi ha hagut una frenètica activitat epistolar, i això que deien que també era un gènere caduc. És ben bé que en això de les modes no hi ha res escrit. Una epístola, una carta, és un text escrit amb finalitats de comunicació, literàries o, en el cristianisme, de predicació religiosa. Goso dir, però, que els que la fan servir, últimament, també la utilitzen per predicar el seu missatge en un estil messiànic. El que passa, però, és que qui les escriu fa servir un altre mètode per fer arribar les seves missives, els seus missatges. En comptes de fer aquell ritual que tots coneixem de posar el nom i l'adreça del destinatari en un sobre, enganxar-hi segells i tirar-lo a la bústia, és a dir utilitzar el servei postal convencional, no: fan servir els mitjans de comunicació com a carters. Una manera senzilla, immediata i amb més difusió. La carta als catalans de Felipe González, la resposta als espanyols també en forma de carta d'Artur Mas o de Duran i Lleida –el líder d'Unió ja hi té la mà trencada, en això d'enviar cartes– i la d'un sector dels empresaris, etcètera. El que més em sobta és la perversió que han fet d'un sistema de comunicació tan bell com vell. L'han pervertit perquè partim de la idea que la carta és un text que qui el redacta ho fa assegut de manera serena i calmosa, sense presses, per exposar els seus arguments de manera assenyada i endreçada. Per tant, fas servir aquells verbs i adjectius que més s'escauen. Cada paraula, mesurada; cada línia, ben pensada; cada idea, sincera. No s'hi val a dir que es malinterpreta el que has escrit que de fet no ho volies dir com ho has dit. Però això, perquè tothom ho entengui se'n deixa constància per escrit, no?