El nen sobre la sorra
Els cossos de Galip i Aylan Kurdi, de cinc i tres anys, en una platja de Bodrum, són molt més que el fracàs d'una societat irresponsable
El titular podria ser el lema d'una de les moltes fotografies aspirants a un premi internacional d'un fotoreporter. El nen estirat, mort, sobre la sorra d'una platja paradisíaca de la costa turca, atrau les mirades més dures o més incrèdules. Un impacte brutal que fa bona la dita de la imatge que val més que mil paraules. Tot el drama humà en un espai desert, amb el cos d'un nen inert sobre la sorra.
No ho voldríem recordar, però no ens hem tret de la memòria la foto de la nena sudanesa, afamada i convertida en un saquet d'ossos, ajupida i assetjada per un voltor, que fou premi Pulitzer el 1994 i que sensibilitzà per unes hores la societat benestant, que aviat especulà sobre la veracitat de les imatges, potser com a forma de tranquil·litzar les consciències. I la noia vietnamita fugint del napalm, despullada i aterrida, en una instantània que féu la volta al món i que també fou premi Pulitzer, l'any 1972. Tot debades, quan a cada instant es produeix un fet que podria ser portada i no ho és quan no es produeix la complicitat de la càmera fotogràfica per immortalitzar-lo.
Són les imatges dels infants, febles i innocents, les que arriben més als cors de la gent, sempre que siguin explícites i gens maquillades. Talment, quan els colons jueus causen la mort d'un nadó palestí de divuit mesos, a la Cisjordània, el darrer dia de juliol, la gent no és tan sensible ni existeix un rebuig universal, potser per evitar la disputa on uns jueus ortodoxos són els flagrants culpables. Només en deixo constància, sense entrar en debat.
Més, ara estem a la Mediterrània, un mar ben nostre que es tenyeix de sang des que els senyors de la guerra, els immortalitzats en la foto de les Açores, decidiren que al desert de l'Iraq hi havia amagades armes de destrucció massiva. Sí, direu que el mal ve d'una època anterior, del procés colonitzador i del repartiment d'interessos francobritànics en l'acord Sykes-Picot (1916), quan el traç del llapis gruixut esquarterà un vast territori sense preocupar-se d'altra cosa que de mantenir les pròpies zones d'influència. I ha estat la maldestra actuació d'Occident la que ha convertit l'Orient Mitjà i la llenca que s'estén cap a l'est en una de les zones més calentes de la geografia, quan la guerra és oberta en múltiples fronts i els milions de desplaçats interpel·len la societat benestant.
Mor molta gent i molta altra sobreviu sense els mínims imprescindibles, però els cossos de Galip i Aylan Kurdi, de cinc i tres anys, en una platja de Bodrum, són molt més que el fracàs d'una societat irresponsable. El seu pare, desfet de dolor, declarava que els nens ja havien mort un xic a Kobane i abans a Alep i que la travessia de la platja turca a l'illa grega de Kos, només tres quilòmetres, era el darrer intent de cercar una certa seguretat de vida. La mare també ha mort, tots ofegats a cinc-cents metres de la platja.
Els camins d'Europa suporten les riuades de desplaçats, aferrats a la recerca d'una nova vida. Són classes mitjanes, que moltes vegades han pagat mil cinc-cents dòlars a traficants de vides humanes. Tres vaixells de Metges Sense Fronteres no paren de recollir migradors arrapats a bots, que intenten navegar en aigües de ningú. Les classes més humils ni tan sols poden intentar l'aventura de la migració.
Avui, Diada Nacional, omplirem la Meridiana. Ho farem amb l'alegre convenciment que estem lluitant pel reconeixement de la nostra identitat com a poble. Però seríem mesquins, quasi inhumans, si oblidéssim la realitat dels pobles que pateixen la guerra, la fam, l'extermini, una realitat que demana la comprensió i la solidaritat de tots nosaltres. Els cossos dels nens sobre la sorra ens interpel·len.
