Pareu, que baixo

La imatge més repetida aquest estiu és la del nen de tres anys mort en una platja mentre intentava arribar a Europa fugint de la guerra, la misèria i la fam que assola Síria. Era un més dels milers de immigrants que, primer fins a les costes de Grècia a bord d'embarcacions precàries i després a peu superant tanques de filferro i policies malcarats a Hongria, Sèrbia o Macedònia, tenen l'objectiu d'arribar nord enllà, on hi ha la terra promesa. Homes, dones i nens malgrat tot afortunats, perquè molts centenars més com el nen de la platja s'han ofegat durant la travessia o simplement han desaparegut en algun racó de la Mediterrània. Segons els entesos, és el pitjor exili humà que hi ha hagut al continent després de la II Guerra Mundial. I fidel a la seva tradició, la vella i anquilosada Europa ho ha observat amb beatífica calma. Una cimera avui, una reunió de ministres demà, una declaració d'intencions... i qui dies passa anys empeny. I mentrestant els refugiats s'amuntegaven a les estacions o feien nit sota els ponts esperant que la burocràcia tingués un bri de compassió. Endebades, perquè el disseny original del club continental no està per orgues ni sentimentalismes. Va caldre la impactant foto del nen a la platja perquè moguessin el cul de la cadira. Quina vergonya!

Un dels principals arguments contra els que estan a favor de la independència de Catalunya és l'amenaça que el nou estat sigui foragitat de la Unió Europea. Diuen, des de la fredor dels números, que seria un cataclisme. Aranzels, barreres a les exportacions, punt final a la lliure circulació de les persones... El papu de l'autarquia i l'ostracisme plana amenaçador sobre els catalans. Però la paràlisi escruixidora que les autoritats europees han demostrat arran del drama dels refugiats fa trontollar la fe del més convers. Perquè aquesta Europa de mercaders i estats no s'assembla a la que havíem somiat, una arcàdia on es respectaven els drets humans i les diversitats nacionals. Deu ser que érem tan joves que ens ho crèiem tot, però ara que ja no ens mamem el dit, vénen ganes de donar-se'n de baixa.