Junts per la pau

La utilització partidista dels aparells de l'Estat està culminant aquesta setmana en la mobilització barroera de la judicatura i en l'amenaça militar. El silenci o la tebior de la resposta del progressisme espanyol i català subaltern demostra la incomoditat creixent de la seva posició política.

L'esquerra i la dreta subsidiàries han repetit un error històric. Pensar que podrien singularitzar-se de l'ofensiva antiindependentista de l'oligarquia espanyola, accentuant l'enfrontament a Catalunya, vestint-lo de social. L'han espifiat. Quan un estat oligàrquic usa i abusa dels ressorts de l'Estat, traspassant reiteradament les línies vermelles de l'estat de dret, encara que ho faci revestit d'un discurs legalista contra la secessió, acaba vulnerant les llibertats de tothom. El poble espanyol és menys lliure ara, que a l'inici del procés d'emancipació català, per culpa del govern de l'Estat i el silenci o tebior còmplices de l'esquerra espanyola.

Per això, la manifestació d'ahir i la campanya electoral que ha començat, per obra i gràcia de l'estil militarista del govern de l'Estat, hauran esdevingut no un plebiscit sobre la independència, sinó sobre qui vol un futur de pau i democràcia; o qui vol un futur de conflicte i autocràcia.

Al costat d'aquest context interior, cal tenir present també el context exterior. Occident té ara mateix sobre la taula molts problemes de fons: canvi climàtic, migracions africanes, allau de refugiats de guerra, enfonsament del deute grec; i a l'espera l'italià i l'espanyol. Per això, i com a primer responsable l'Estat espanyol –Catalunya no és subjecte polític internacional–, els EUA i la UE han d'estar molt emprenyats (encara que no ho demostrin) per la seva incapacitat d'abordar políticament una qüestió que és política. I que els pot obrir un important focus de desestabilització al Mediterrani occidental. Primer, l'etern Orient Mitjà en flames; després de l'ensulsiada Líbia, les barques i el gihadisme a les portes de Roma. I ara, una Espanya que l'han salvat provisionalment de la fallida, però que és incapaç de donar sortida pacífica a l'únic territori que pot contribuir a fer que la fallida final espanyola no sigui catastròfica per a tot Europa.

És en aquest context que acumulem també unes quantes notícies molt positives sobre la receptivitat de nombrosos parlaments democràtics a la causa catalana. Aquesta causa pot avançar ràpidament després del 27-S, sempre que tingui majoria absoluta l'única coalició, Junts pel Sí, clarament europeista, encara que crítica. L'única que no qüestionarà a curt termini els avenços que ha significat la UE. No seria bo, doncs, per al procés d'emancipació a curt termini, dependre de la força independentista que legítimament es declara contrària a la Unió Europea. Qualsevol gest de reticència a la Unió Europea en boca d'un govern que gestiona una transició complicada, seria un autèntic cop baix a la possibilitat d'avançar.

Quan siguem república catalana tindrem ocasió de debatre i decidir per majories quina política internacional farem. Ara, toca proclamar i consolidar la república. I no arriscar a perdre aliats en uns moments inicials que seran crucials. Per tant la meva porra electoral ideal, a la qual els electors responsables de tots els signes contribuiran, seria: Junts pel Sí: majoria absoluta de diputats. La CUP: multiplicació d'escons per garantir la majoria absoluta en vots.

Junts pel Sí ha de tenir tota la força per presentar-se davant del món com un govern a favor d'una transició democràtica, tranquil·la, pacífica i plenament homologable a la mitjana de les democràcies occidentals.