El 27-S pot esdevenir històric
i d'expressar el seu visceral menyspreu
per tots els catalans
Perquè iniciaríem la sortida del llarg i fosc túnel d'aquests tres-cents anys sotmesos a Espanya i de la pèrdua de la condició de poble lliure. De l'abolició de les nostres institucions i de la persecució constant a la nostra llengua i cultura, així com de l'espoli i obstrucció al nostre sistema financer i productiu. De dictadures recents i de governs espanyols hostils i totalitaris. El 27-S és el diumenge esperat per tots els catalans de qualsevol condició, és el dia que, transversalment, els que hem pres consciència que els governs de la casta política de la Castella imperial, els que apliquen la democràcia orgànica franquista, són perjudicials per als catalans, fins i tot per als militants i els votants dels partits unionistes que preconitzen seguir units a l'Espanya que, en tres-cents anys, mai no ha deixat de tractar-nos com a enemics i d'expressar el seu visceral menyspreu per tots els catalans. Per tot això, el 27-S, cal anar massivament a votar i dipositar el nostre vot a qualsevol de les dues candidatures independentistes, les úniques que ens garanteixen un futur de llibertat i prosperitat per als nostres fills i néts: Junts pel Sí i la CUP!
La resta de candidatures, totes unionistes, l'encapçalen els hereus del franquisme, el PP, els quals actuen amb la visceralitat i els tics absolutistes propis de la Castella que denunciava Antonio Machado: “el castellano, en vez de discutir, enviste...” La franquícia del PSOE, el PSC, té la mateixa visió per a Catalunya que el PP, malgrat que l'Iceta i en Sánchez vulguin fer-nos creure que són molt “catalanistes”, això sí, només admeten la singularitat de Catalunya oferint modificar la Constitució que mai ni el PP ni els barons del PSOE els permetran. Dos models de discurs i una mateixa estimació: insults denigrants i amenaces que focalitzen en Mas com el franquisme ho va fer en Companys.
El recaNvi del PP, Ciudadanos (C'S), fa el seu mateix discurs, però amb una imatge més estètica. Els dos més contradictoris, també unionistes: 1) UDC, del discordant Duran, que, un cop consumada l'esperada trencadissa de CiU, també ha trencat el propi partit, i el poc que li queda a ell i als seus fidels acòlits amb l'Espadaler al capdavant, és mantenir –per damunt de tot– la bicoca madrilenya del cada cop més desprestigiat Duran i Lleida. 2) ICV-EUiA, liderada per l'inconnex Herrera i els esmaperduts Camats i Coscubiela, responsables del vergonyant pacte amb el lerrouxista Pablo Iglesias, està provocant la desorientació dels propis electors, ja que les intervencions dels dirigents de Podemos en els mítings de Catalunya Sí que es Pot trenquen amb la línia ideològica de l'històric PSUC, car defensen pactar-ho tot amb Espanya amb discursos mimètics als dels nefastos Alfonso Guerra i Bono. Tota una política que, en cap cas, resoldrà les desigualtats que repetidament denuncien, ja que insistir a resoldre les desigualtats socials, sense que Catalunya sigui independent, és una autèntica quimera i atacar diàriament la candidatura de Junts pel Sí i el president Mas, ignorant que els mals ens vénen de Madrid, és una irresponsabilitat que els passarà factura.
En qualsevol cas, un cop els ciutadans catalans hem demostrat massivament, pacíficament i democràticament per quart any consecutiu, la voluntat d'esdevenir una Catalunya independent d'Espanya, només ens queda expressar-ho a les urnes el 27-S. Si aquesta voluntat i fermesa la mantenim fins aleshores, aquesta data pot esdevenir històrica i el gran somni fer-se realitat.