Els nervis

Una campanya electoral, qualsevol, és sobretot un exercici de nervis: provocar-los o aguantar-los. Evidentment que hi ha més coses. Hi ha la política en primer lloc, hi ha la demoscòpia, hi ha el màrqueting, hi ha els militants enganxant cartells i les enquestes, les consignes i les campanyes orquestrades a Twitter. Però sobretot, no us enganyeu, hi ha els nervis.

Una campanya electoral, més com més important és, són els nervis. Els nervis dels qui saben que aquella nit es poden acabar bona part dels seus problemes. Els nervis dels qui pensen que aquella nit poden començar els seus pitjors problemes. Els nervis i la il·lusió dels qui es veuen guanyadors, els nervis i la mala lluna dels qui saben que perdran.

Aquesta és la clau. Grans campanyes polítiques, brillants, han acabat en no res per culpa de no saber controlar-se els nervis. Ep! els nervis dels candidats i els nervis de la gent, que tots són igual d'importants.

Per això estem vivint la campanya que estem vivint. Pur nervi. El resultat, a hores d'ara, és claríssim a favor del sí. I els del no només tenen una opció i una eixida per a intentar impedir-ne la victòria: posar-nos nerviosos, treure'ns de la via, apartar-nos del camí.

Podem contribuir-hi nosaltres mateixos posant-nos més nerviosos del que la lògica ens diu que hauríem d'estar. Podem contribuir-hi nosaltres mateixos escampant el dubte allà on ningú que no siga interessat o pessimista el pot veure. O podem contribuir a guanyar bé dedicant-nos al que hem de dedicar-nos que és a replegar vots i assegurar-nos que van, tots ells, diumenge de la setmana vinent a les urnes.

Els pròxims dies seran dels més bèsties que ens haurà tocat viure mai. Prepareu-vos per a cops d'efecte, reals o inventats, que voldran girar-nos el cap. I recordeu, quan passen, que només són nervis i que ells, ells que diria Joan Fuster, només volen que posar-nos nerviosos. Per a que no guanyem.