La por

Si els catalans assolíssim la independència (no ens havien dit que aquesta opció era impossible?) no només quedaríem fora de la UE, sinó també de l'ONU i de qualsevol altre organisme internacional. És la versió renovada d'aquell hit made in Margallo que deia que els habitants del nostre país vagaríem per l'espai exterior pels segles dels segles. Una nova versió que en aquesta campanya interpreten els vocalistes del PP i C's amb l'acompanyament instrumental dels federalistes del PSC i de les segones veus dels homes i dones de la UDC de Duran.

Cap d'aquests artistes, però, no és capaç de cantar ni una sola estrofa en positiu a favor del manteniment de Catalunya dins del Regne d'Espanya. Tot es basa en la por. La por a l'acció dels poders fàctics de dins i de fora de l'Estat contra la voluntat democràtica de la gent. Cap reflexió sobre un futur en comú diferent, amb més respecte per la diferència. Cap empatia. És la cançó de la por.

I per fer por, la diplomàcia espanyola no ha dubtat a utilitzar tots els seus recursos en plena campanya per fer parlar diversos líders mundials sobre la qüestió, amb uns resultats força magres. Perquè en lloc de fer colar amb pinces declaracions tòpiques i típiques en els discursos de Cameron, Merkel o Obama, s'haurien de preocupar per altres coses. Per exemple, ja que he citat Obama, s'haurien de preguntar per què el màxim dirigent del país més important del planeta no ha anat mai a Espanya en els seus prop de set anys de mandat. Ha tingut temps de visitar una quinzena d'estats europeus, alguns quatre i cinc vegades –com França, Alemanya o el Regne Unit– però, ai las, mai ha trobat el moment de dirigir-se a Madrid. Més o menys com el secretari d'estat John Kerry, al qual fa uns dies,
en un nou exercici d'ignorància, Margallo va explicar que Espanya era la nació més antiga del planeta. És clar, als jaciments d'Atapuerca, entre les restes de l'Homo antecessor, n'han trobat les proves!