Papers electorals

Si ara poguéssim veure imatges d'antigues campanyes electorals, posem-hi de vint-i-cinc o trenta anys enrere, ens cridaria molt l'atenció l'enorme quantitat de paper que es gastava en propaganda. Veuríem molts metres quadrats de parets i tanques folrades de cartells en capes superposades a base de tapar els enganxats el dia abans pel rival, catifes de fullets de coloraines cobrint el terra de les voreres, tríptics per tot arreu i material escampat el darrer dia, llançat sense miraments per evitar que quedés en magatzems, inútil. A poc a poc, sense que ens n'adonéssim, això ha anat canviant, de manera que si avui veiéssim el terra sembrat de pamflets o de programes llençats de qualsevol manera, ens faria mal d'ulls. Avui, en plena campanya d'unes eleccions que són especialment importants, segueix havent-hi aquesta assenyada contenció en l'ús del paper. La propaganda electoral penja ordenadament i civilitzadament dels fanals, com si fossin anuncis de concerts o d'espectacles teatrals, o apareix en tanques publicitàries, o a la televisió o en el mòbil. N'hem après i s'ha posat seny, excepte en la qüestió de la paperassa que ens arriba amb el nostre nom a la bústia de casa. En això seguim en el segle passat. El cens electoral que es dóna als partits per preparar la publicitat es forma a partir del padró municipal d'habitants. Per tant, seria ben fàcil donar opció als ciutadans de figurar-hi identificats com a no receptors de propaganda electoral. Formaríem així una llista Robinson que beneficiaria tothom, els partits també i, sobretot, el medi ambient. Disculparà el lector que insisteixi en aquesta qüestió, però realment no s'entén que se segueixi, per inèrcia, amb aquesta mala pràctica, entre altres coses perquè un mecanisme d'exclusió similar està previst a la llei de protecció de dades per a la publicitat comercial. Les normes de protecció de dades volen que cadascú pugui administrar l'ús de les dades personals al màxim possible, de manera que no s'entén que el ciutadà no pugui prendre aquesta decisió, essent d'altra banda tan fàcil de resoldre gràcies a la informàtica. Amb les paperetes en els col·legis electorals o accessibles a internet, des d'on ens descarreguem i ens imprimim factures, bitllets d'avió o documents oficials ben vàlids, la paperassa que inunda les nostres bústies no té sentit, no és pròpia dels temps actuals sinó de quan aquí manava en Pujol, allà en González i en un estat que es deia la URSS, sòlid i (per cert) indivisible, un tal Gorbatxov.