A favor de Saura i Sirera

Haig de reconèixer que a vegades he estat injust. Sovint en aquest espai critico el comportament dels polítics, tant pel seu autisme social com per la seva limitada i interessada actuació en l'exercici del càrrec públic. Ja sé que hi ha polítics i polítics i tot això que no s'ha de generalitzar i altres banalitats i bla, bla, bla... Avui, simplement, vull trencar una llança a favor de dos polítics que gràcies al seu caràcter intrèpid han fet que jo i potser altra gent hàgim vist un raig de llum en la foscor de la mediocritat política del país. Joan Saura i Daniel Sirera són ara com ara la gran esperança de regeneració política, de com els polítics són capaços de trencar la bombolla on estan sempre ficats i comportar-se com persones. La veritat és que jo considerava fins ara Saura un polític superat per la responsabilitat i atrapat en el manual de la correcció política progre, un home que havia sortit del més mediocre seguidisme del PSC per fer oposició sistemàtica i havia escalat al cim del seguidisme del PSC per governar de manera sistemàticament mediocre. I també considerava Sirera el més limitat dels argumentadors, el típic pilota que arriba on mai ningú intel·ligent s'hauria pogut imaginar per la simple capacitat de repetir com un lloro les lletanies dictades des dels despatxos de la seu del Partit Popular al carrer Gènova de Madrid. Jo em pensava que les coses que deien tots dos en públic o a la tribuna del Parlament se les creien de veritat i que, per tant, es pensaven que la resta dels humans que no ens dediquem a la política som estúpids. Dons resulta que no. Que gràcies a dos fotògrafs parlamentaris intrèpids hem vist en els seus mòbils els missatges de l'esperança. Per fi sabem que a part de les rodes de molí que ens volen fer empassar de manera oficial, tots dos són conscients de la veritable realitat. Un, que els discursos del president Montilla són un «tostón». L'altre, que està d'acord amb moltíssima gent (i amb la seva companya Nebrera) que el seu partit és «una merda». Després d'això, tenien la gran oportunitat de ser pioners i dir la veritat des de la tribuna d'oradors. Però em penso que ja fan tard.