S'ha acabat el carnaval
El lideratge que han d'exercir aquells qui han de negociar diàriament com interpretar l'Evangeli no es pot basar en la imposició
Si alguna característica ha tingut aquesta campanya electoral del 27-S, ha estat que han sortit totes les forces de l'Estat a defensar la unitat d'Espanya, sigui amb la bilis, amb les amenaces i el discurs de la por –que Rajoy va posar en evidència en una única entrevista, a Onda Cero– o apel·lant finalment a la divinitat. Els tercios de Flandes en acció, l'exemplificació de l'Espanya visigòtica en estat pur. De fet, vam acabar la setmana passada amb la notícia que el cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, demanava als fidels resar per “Espanya i la seva unitat” i convocava una vigília per divendres passat a la tarda. Cañizares, que ha format part de la guàrdia pretoriana de Rouco Varela, representa encara l'encarnació d'aquella Espanya nacional-catòlica que jutjava immoral tot el que anava en contra de la “seva” cosmovisió.
L'arquebisbe representa la ‘caspa', una manera d'entendre la religió, ortodoxa, que està als antípodes d'aquells qui han fet campanya, en un moment o altre, a favor de formacions, ja no només independentistes, sinó defensores del dret a decidir. Amb més o menys fortuna, recordem les aparicions de les germanes Teresa Forcades i Lucía Caram o, en l'última campanya, el compromís del pare Manel. Són representants de l'Església de base, allunyats de l'aliança entre “el canó i la creu” –parafrasejant Forcades– que representa l'ortodòxia de la Conferència Episcopal. Cañizares és el fariseu, els altres estan al costat dels publicans.
Sortides de to com les de Cañizares només s'expliquen per la falta de cultura democràtica que viu l'Estat. Per anys de supèrbia, quan les autoritats eclesiàstiques anaven de bracet amb les civils; per anys en què l'Església espanyola va poder definir i imposar el que era l'statu quo. No s'escau gens amb el nou tarannà de l'Església del papa Francesc, el qual ha visitat Cuba i Washington per participar en el desgel entre els dos estats i ser influent en la configuració del nou panorama geopolític del Carib. El papa que afrontarà un sínode de la família (del 4 al 25 d'octubre) decisiu per fer progressar els postulats de l'Església en relació amb temes tan tabús com el matrimoni homosexual o el divorci. Esperem! En definitiva, i com m'explicava un amic amb bons contactes entre la cúria vaticana, aquell reconegut aficionat al San Lorenzo que de tant en tant se'l veu fent cua en un self-service per demanar un cafè, o que en el moment de ser entronitzat va dir-li a qui li arreglava la vestimenta: “S'ha acabat el carnaval!” Una expressió molt encertada si, com sembla, representa abandonar en un calaix la mitra i el bàcul per començar a caminar al costat dels cristians de base.
En la seva visita als Estats Units, els sectors més conservadors han titllat el pontífex de “comunista” o “antipapa”. Però, a diferència de determinats arquebisbes, i tal com recull ACI Prensa, ell és qui reconeix “seguir l'Església” i no pas “fer que l'Església em segueix a mi” quan els periodistes que l'acompanyaven d'Europa a Cuba li van preguntar a l'avió per què s'havia aproximat tant als moviments socials i populars. L'amalgama de sensibilitats que hi ha en el si de l'Església de Roma, més o menys progressistes o conservadores, fa absolutament complex marcar un únic full de ruta. Però, sembla evident que el lideratge que han d'exercir aquells qui han de negociar diàriament com interpretar l'Evangeli no es pot basar en la imposició, sinó a escoltar les demandes de la societat i usar l'Evangeli per donar respostes coherents a totes elles.
