La columna
Autoengany
És esgotador estar amb una persona que mai et diu que sí però que tampoc et diu que no
L'amor necessita paraules perquè és una bèstia afamada. Hi ha persones que viuen amb la il·lusió que el món és tal com elles perceben, tot i que en el fons no es creuen la seva pròpia lletania. Passen les hores llegint, pensant, escrivint i conversant. Les coses quotidianes no són de la seva incumbència. Defugen el tedi, prefereixen turmentar-se abans que avorrir-se, enyoren persones que només coneixen en la seva imaginació i pateixen una ànsia aclaparadora per ser en un altre lloc. Sobretot quan s'enamoren. Llavors senten que imitar la normalitat és el que més costa, perquè conté una desimboltura que no es deixa imitar. Hi posen paciència i les llums llargues però el cervell no en sap res, de tempos. L'embriaguesa de la felicitat no la pot dissimular ningú. En les relacions tòxiques l'esperança és com un paràsit que s'alimenta de cada petita emoció i acaba per distorsionar la visió que es té de la relació. Qui ho hagi viscut sap que és esgotador estar amb una persona que mai et diu que sí però que tampoc et diu que no. Decidir frenar no et dóna carta blanca per causar patiment agut i quedar-te tan ample. Són amors impossibles, perquè un i altre no busquen el mateix. Hi ha qui es nega a donar explicacions perquè fer-ho seria admetre intimitat. I com que ara es té la possibilitat que la comunicació sigui immediata, l'exigim (i perdem poder). Quan la connexió no és immediata, s'entra en una espiral paranoica de flagels encadenats. Com més calla un, més parla l'altre. Aquestes idees vesteixen una novel·la sobre el sistemàtic autoengany que vivim quan ens enamorem, una història que no representa l'amor, sinó que el desconstrueix a ell i als seus mecanismes psicològics. Apropiació indeguda, de l'escriptora sueca Lena Andersson, analitza la crueltat, el desig, la solitud, la frustració, l'escalfor i el rebuig que ens subministren els amors que ens fonen la vida. Som nosaltres mateixos quan ens enamorem? No. Busquem l'amor per sentir que algú ens veu, però, fet i fotut, a l'home invisible no li va anar pas tan malament.
