Les primeres lletres
Diumenge es van escriure les primeres lletres d'allò que promet ser un nou i interessant llibre, el que ha d'explicar el present i el futur de Catalunya caminant cap a una nova era. Molta il·lusió a l'hora de votar, fos quin fos el sentit de les paperetes, una gran participació i, sobretot, la sensació de participar de manera directa en la construcció de la història. A partir d'aquí, ja sabem tots que els polítics són una raça difícil a l'hora d'ajudar a escatir la veritat. Les valoracions que fan, ja siguin en calent o en fred, s'allunyen sempre de la realitat (o potser és que la percepció individual i ideològica de la realitat és sempre singular) i arriben tintades d'una espessa capa de triomfalisme que fa difícil separar l'autèntica veritat de les sempre omnipresents exageracions. És un tòpic recurrent però després d'unes eleccions ningú no perd mai. I quan la derrota és evident i no hi ha cap possibilitat d'emmascarar-la, sempre queden dues possibilitats de fugida endavant, la del “i tu més”, o bé la d'“ara hem perdut però a les properes ja ho veureu”.
El 27-S no ha resultat una excepció. Sense la mirada de polític o de tertulià habitual, hi ha algunes coses clares i una que, sobretot per discreta i poc estudiada, em fam pensar força. Algunes realitats: Junts pel Sí i la CUP guanyen i tenen una majoria molt més còmoda que molts que governen i han governat ara i abans. 72 escons al Parlament, una victòria que els mitjans de comunicació estrangers reconeixen sense embuts i amb una mirada probablement molt més neutral; el PP paga la seva prepotència ensorrant-se; Ciutadans aprofita una posició còmoda i de moment força verge per esgarrapar vots d'arreu i convertir-se en la primera força de l'oposició; el PSC salva els mobles ajudat per Freddy Mercury i els Queen que han fet saltar la part humana i festiva per damunt de la ideològica; Unió ha pagat una posició covarda i anys de viure a remolc amb la desaparició i Catalunya Sí que es Pot ha posat de manifest que la indefinició interessada sempre acaba passant factura.
Però més enllà de les obvietats, cal tenir en compte dues coses, que per primera vegada s'assoleix una majoria de clara vocació independentista que, per força i si es gestiona amb rigor, habilitat i sense protagonismes personals ni de partit, pot acabar donant bons fruits, i una altra de força més preocupant que potser hauran d'estudiar amb cura els historiadors i els politòlegs: com és que després de tants anys de governs de tarannà catalanista no s'hagi pogut dibuixar una base de país amb una mica més de sensibilitat cap a les realitats nacionals.
És cert que aquestes eleccions s'han polaritzat força i que sempre hi ha un gruix de gent sense conviccions marcades, amb capacitat per donar la majoria absoluta als socialistes i després saltar a l'altre costat i regalar-la al Partit Popular, però crec que seria un motiu de reflexió saber com és que després de tants anys de treball no s'ha aconseguit implantar en la base social un mínim d'amor per la terra, pel país, per la llengua. Potser no caldria que tothom acabés abraçant la senyera com si fos seva, però aquesta mena d'odi o de rebuig que es concreta en dipositar el vot a favor de formacions com el PP o Ciutadans que tenen poc a veure amb la tradició cultural, història i sentimental de Catalunya trobo que és una trista mostra de molts anys d'incapacitat a l'hora de transmetre uns valors fonamentals i necessaris.
Caldria esperar que aquest nou conjunt de forces sobiranistes sigui capaç de transformar les maneres de fer i que, més enllà de la política dels fets i de les accions, posés la mirada en la política dels sentiments, en la capacitat d'il·lusionar, de fer que la gent (sobretot la que viu i treballa aquí però no només aquesta) vegi els catalans, la nostra cultura i el nostre pensament no com una cosa perillosa, aliena i rebutjable sinó més aviat com una qüestió que es pot comentar, debatre i, fins i tot, amb possibilitats d'arribar-la a sentir com a pròpia sense que això impliqui renunciar ni als orígens ni a les essències. Qui sap, potser la clau és el cor i no pas la butxaca.