Caldrà empobrir-se

Les imatges recurrents d'immigrants i refugiats, ofegats en travessar la Mediterrània o arribant a Europa per l'est, incomoden el nostre sopar davant el televisor. De la sensibilitat humana se'n deriva l'exclamació que cal actuar. Hi ha ajuntaments, ONG, organitzacions diverses i famílies que, reactivament a les aglomeracions humanes, s'ofereixen per acollir-les. Les administracions estatals i europees, preocupades per un efecte crida, per la seguretat i per uns pressupostos limitats, són les més passives a acceptar la realitat i mostrar una resposta humanitària.

El món està cada cop més globalitzat. Avui no és acceptable que hi hagi llibertat de moviments de capitals, de productes i no de persones. No hi ha explicació perquè els del marge sud de la Mediterrània pateixin confinats situacions extremes per unes guerres irracionals mentre que, a poca distància, al nord visquem en l'abundància i amb tot confort. De la mateixa manera que han baixat els preus de la roba o dels objectes per una fabricació en un context global, hauríem d'acceptar que caldrà distribuir el benestar. Europa haurà d'acceptar onades migratòries dels països àrabs i de l'Àfrica subsahariana, com l'Amèrica del Nord haurà d'integrar llatinoamericans. Probablement això limitarà les nostres possibilitats econòmiques en una major equitat universal. Una vegada més, a les classes mitjanes ens tocarà empobrir-nos, perquè qui no ho pot fer són els que viuen per sota el llindar de la pobresa. No tindria cap sentit que els costos de la nova immigració els haguessin de suportar aquelles famílies i persones que avui ja estan en situació de risc social i patint les restriccions econòmiques de l'estat del benestar.

Caldrà, sobretot, afavorir el desenvolupament dels països que expulsen els seus ciutadans fent-hi possible primer la pau i després unes economies pensades per al bé comú dels seus ciutadans. Per fer-ho, la humanitat ha de poder disposar dels immensos fluxos financers que ens han empobrit a tots en aquesta darrera crisi i que es mouen entorn els anomenats paradisos fiscals. Europa, origen de la cultura occidental, ha de dir prou al que significa la city londinenca, les transaccions a les illes Verges, a determinats Emirats Àrabs, a principats interiors, i ha de fixar les mateixes normes fiscals per a tothom. Quina ètica permet el percentatge real de tributació d'un dígit a les empreses de l'Íbex, mentre les tributacions de les rendes del treball dels assalariats arriben a uns tipus que no permeten una retribució justa al treball? Quina consciència tenen aquells que fan transaccions per evitar impostos al capital mentre no podem acollir amb dignitat els que fugen de la guerra, els abusos i la misèria? Occident, probablement, s'ha d'empobrir en benefici dels que no tenen uns mínims, però la distribució ha de començar gravant els immensos beneficis de les transaccions financeres que res aporten al bé comú. Atenció al fet que siguin aquests qui paguin l'atenció als refugiats i no els més febles, si només es pot distribuir entre més famílies els recursos actuals.