Sense tu estic molt millor
No ha estat forçat ni buscat, però he viscut cinc dies –i les consegüents cinc nits– sense telèfon mòbil. No us penseu que això hagi generat una angoixa inaguantable. Ni que de cop i volta hagi llegit tots els clàssics russos de cop, ni us hagi escrit cartes amb tinta xinesa, ni hagi mirat més insistentment els ulls de la gent al metro. Res de tot això. Ha estat un moment lent, plàcid. Una estona allargassada de pau inusitada. Un estat d'excepció en la vida d'un periodista que, però, ha resultat ser una fabulosa connexió amb la realitat. He viscut un moment extraordinari pel sol fet d'haver extraviat el mòbil, que no vol dir perdut, sinó que s'havia dispersat del meu trajecte i ha tornat, com un bumerang entre desitjat i repudiat. Després de la desesperació i taquicàrdia inicial arriba la fase de l'acceptació. No tinc mòbil, però disposo d'altres capacitats a la vida. També en l'àmbit professional. Puc omplir el meu lleure de manera diferent. Per aprofitar les hores de transport públic, res m'impedeix d'agafar llibres nous, impol·luts, que m'estaven esperant i que la digitalització omnipresent no deixava arribar a les meves mans. M'he perdut –això sí– les entranyables fotos de tots vosaltres votant en el moment de la veritat, però les rebo ara, i tenen ja un aire retro, antic. I vídeos de presidents, i de gatets i altres animalades.
Connectar o desconnectar? Quan recuperes el telèfon després de dies sense ell, no saps què fer. L'ànsia et fa obrir-lo, però la teva pulsió interna et diu que hauries de viure la ficció que encara l'has perdut. I seguir connectat amb allò important, que no sempre passa pel mòbil. I la feina? I els compromisos? I la comunicació familiar? Hem avesat els nostres contactes a respostes immediates, robòtiques, i, sobretot, breus. Quan vas per la vida sense mòbil, tot es tenyeix d'una lenta pàtina. No podràs fer aquella trucada fins que arribis a un despatx o a casa (sapigueu que les cabines telefòniques ja no puntegen el nostre espai quotidià). Sempre ens quedaran els locutoris, però no cal tenir pressa. Hi ha moltes possibilitats al món
off line de les quals hem abdicat.
La nomoFòBia, derivada del “no mòbil”, és un autèntic estat d'angoixa que es manifesta quan no es pot fer servir el telèfon mòbil. A Itàlia, el cèlebre diccionari Zingarelli ja ha introduït el concepte, i són molts els italians que sense telefonino no poden ni llevar-se (als carrers no hi ha cabines, i a les cases, desapareixen els despertadors). Fins ara l'ànsia
era no tenir connexió, i ara s'hi barreja el terror de ser controlats i espiats.
Vivim en un món de tirans. Els smartphones són uns tirans. Dominen i són prínceps absoluts de les nostres existències. Exerceixen una autoritat a vegades fins i tot opressiva. No hem nascut –encara– amb xips incorporats. Som nosaltres que decidim que ens acompanyin. Sense ser taxatius (o telèfon o la resta), hem de ser conscients que gaudim de condicions per dilucidar. Discernim que, davant de la possibilitat d'agafar desvagadament el telèfon per controlar whatsapps o agafar amb vehemència aquell llibre que et nodrirà i potser fins i tot contribuirà a millorar la teva eloqüència i escriptura, triarem potser el llibre. Ja hi haurà temps per al tirà digital, que s'escolarà amb tu als indrets més remots i íntims, als més oberts i públics. La saba dels nostres dies es tecnifica. Dominem doncs els nostres temps, decidim treves i oferim també literatura a l'altar de la nova tecnologia. Ni que sigui per tutelar-nos i evitar que no ens fagociti.
