Malgrat tot

Al final de la nit electoral del 27-S vaig tenir una sensació de decepció i lassitud molt semblant a la que solen produir les ressaques. En part, això és perquè tenia una ressaca de debò. I en part és perquè, com bona part de la part independentista de la població, volia més: volia una majoria sobiranista aclaparadora: un miracle electoral, com si diguéssim. Però, ben pensat, per quin motiu? Tal com ha assenyalat ben assenyadament el Vicent Partal a Vilaweb, el 27-S hi va haver més vots independentistes que a les últimes autonòmiques i que al 9-N; i la meitat dels 300.000 vots nous d'aquest any van ser independentistes; i Junts pel Sí va guanyar a totes les comarques i a 907 municipis, sovint amb uns percentatges elevadíssims (més del 80% al Pla de l'Estany, per exemple); i caldria tenir en compte que Alex Salmond, amb només el 44% del vot popular, va aconseguir pactar un referèndum amb Londres, mentre que Junts pel Sí i la CUP van tenir gairebé 48% dels vots i les eleccions del 27-S eren parlamentàries i a Madrid saben prou bé quines són les regles del joc en aquests casos: el Sr. Rajoy ha gaudit d'una majoria absoluta que li ha fet possible aprovar unes lleis altament impopulars (i possiblement inacceptables a Europa) tot i que disposa de menys de 45% del vot; i els partits independentistes han aconseguit una majoria absoluta al propi parlament per bé que, durant mesos i mesos, els seus votants han estat amenaçats diàriament amb l'expulsió de la zona euro, amb intervencions militars, amb la pèrdua de les pensions i amb el col·lapse total de l'economia local i malgrat que –tal com Pep Guardiola va denunciar públicament fa quatre dies– els 200.000 catalans a l'estranger han patit una curiosa obstrucció burocràtica als consolats i ambaixades espanyols que fa una pudor de socarrim que no s'ha dissipat encara. De tant voler un miracle, em fa l'efecte que a molta gent els ha passat per alt que el miracle ha tingut lloc. Felicitats.